Bris’s blog

I hate the way you talk to me
and the way you cut your hair
I hate the way you drive my car
I hate it when you stare
I hate your big dumb combat boots
and the way you read my mind
I hate you so much that it makes me sick
it even makes me rhyme
I hate the way you’re always right
I hate it when you lie
I hate it when you make me laugh
even worse when you make me cry
I hate the way you’re not around
and the fact that you didn’t call
But mostly I hate the way I don’t hate you
Not even close, not even a little bit, not even at all

Arriba un moment en que s’estimen fins i tot els defectes.

Sovint es diu que s’escriu per un mateix. Jo ho dic moltes vegades, em serveix per desfogar-me, per ordenar idees, per retrobar-me, per deixar inesborrable el que penso, per dir tot allò que no he estat capaç de dir… però d’alguna manera crec, que fins i tot les cartes que es comencen sabent que no sortiran mai del calaix, s’escriuen per algú. Tot el que escric aquí ho escric per algú, tot el que al final no dic, ho escric per algú, i en general, tothom escriu per ser llegit. Encara que a vegades no en siguem conscients. Reconec que parlar pot ser més difícil. Aquí puc esborrar, puc pensar tranquil·lament i puc decidir com i amb quines paraules ho vull dir. El to l’interpreta cadascú i aquest és el risc, donar veu a les paraules que es descobreixen mentre es llegeix. És part de la màgia d’escriure el que comença sent teu i acaba sent de la interpretació de qui ho llegeix. Saber transmetre el que es vol dir no és fàcil, no hi ha veu, no hi ha mímica, ni una mirada, només mots escrits en silenci. Silenci ara trencat pel so del teclat, però silenci. Silenci que espero que en el fons de cadascú, quan ho necessito, arribi a tocar, a fer-se sentir.

“No sé si mi mano podrá expresar lo que mi corazón siente”

We don’t read and write poetry because it’s cute, we read and write poetry because we are members of the human race, and the human race is filled with passion. And medicine, law, business, and engineering. These are the noble pursuits and necessary to sustain life. But poetry, beauty, romance, love, these are what we stay alive for. To quote from Whitman, “oh me, oh life! of the questions of these recurring; of the endless trains of the faithless — of cities filled with the foolish; what good amid these, Oh me, Oh life?” Answer that you are here, that life exists, and identity; that the powerful play goes on and you may contribute a verse - the powerful play goes on.. and you may contribute a single verse, what will your verse be?
(Robin Williams, Dead poets society)

Do you ever wish that sometimes you could freeze-frame a moment in your day, look at it and say ‘this is not my life’?

Jo sí, algun cop. Aquesta frase m’ha fet pensar i m’he distret entre pensades pel·liculeres i algunes contradiccions uns minuts. Fugir de la rutina i buscar l’estabilitat. Voler ser una persona amb les coses clares, “Miss m’agrada fer papers” més i més i no parar quieta. Tenir ganes de veure món, emocionar-me pensant en noves escapades i alhora voler trobar un lloc i sentir “aquest és el meu”. Incompatible? D’alguna manera sí. Aquest lloc no té país ni nom encara. Hauria de ser per mi i per algú més, algú a qui no calgui dir-li que estigui allà, sinó que s’hi quedi perquè també és el seu lloc. Aquest lloc hauria de ser a més pels meus, per tots els que puguin estar-hi, perquè l’enyorança és dura en la distància i més encara quan no hi ha distància però la sents. Alhora hauria de tenir un racó només per mi, on poder-hi anar sempre a agafar aire i a retrobar-me. En definitiva, on el dia a dia, a efectes pràctics i no pràctics, m’ompli. És la idea que tinc del “meu” lloc. Suposo que és l’eterna qüestió de l’equilibri amb un mateix i el que ens envolta. L’eterna ambició de voler-ho tot, una mica d’aquí i una mica d’allà. Molt típic i tòpic tot plegat, i potser utòpic també.
Un moment et pot canviar la vida. Molts moments la canvien sens dubte. Marxar un temps em va canviar la manera de veure-ho tot i Barcelona va deixar de ser per una temporada el nom d’aquest lloc del que parlo. Encara no he aconseguit ajuntar del tot la vida d’abans i la de després i potser només entendrà això qui hagi sentit el mateix que jo. Ara per ara l’aposta està sobre la taula, la decisió està presa i les ganes de veure que ha estat l’elecció justa esperen amb impaciència. Arriben moments en els que s’ha de triar, amb dubtes i sense. Així que som-hi, aquest cop faig les maletes per marxar… cap a casa! De retorn als orígens! A mig 2008 sento com si hagués de dir “Any nou, vida nova, feina nova, ganes noves… ajudeu-me!”. Creueu els dits per mi!

And me, I still believe in paradise. But now at least I know it’s not some place you can look for, ’cause it’s not where you go. It’s how you feel for a moment in your life when you’re a part of something, and if you find that moment… it lasts forever…”

PS: M’hauré de conformar amb escapades de cap de setmana, que tampoc estan malament, no? On anem?

“This is for us, for everyone who had an opportunity to become negative and decided to go the other way. For every father who had to be a mother and every mother who had to be a father, and everyone who had a dream and was told it couldn’t happen.”

La mirava des dels peus del llit. L’acariciava sense tocar-la. Setè petó. Segona nit. Vintena vegada que la somiava. Dues persones, un desig, aturar el rellotge i fer de la nit un llarg viatge. La tocava mentre sentia que el cos li cremava. Sota el pijama el cor a mil i mans que semblaven centenars de carícies que ballaven. Una abraçada. Tornava a observar-la. A dos pams però en la llunyania, l’estudiava amb la mirada. Com si aquella nit hagués de ser l’última vegada. Li parlava sense obrir boca. Agafant-li la mà amb força. Portant-la on el desig l’arrossegava. On la realitat i la imaginació són la mateixa paraula. Començava a sentir-la córrer dins seu. Cada moviment els enlairava. Més que mai s’unia a algú sentint que s’alliberava. Ja s’havia adonat que l’omplia veure-la cada dia. Ara veia que li donava vida fins i tot adormida. La descobria. La volia. La desitjava. La trobava a faltar quan no estava. L’estimava. No li havia dit encara. Només la mirava des dels peus del llit. Escoltant com respirava. La màgia d’aquella nit. La música dels somnis que entonava.

Estigueu atents, petits mortals. Som possibles víctimes potencials d’un perill imminent que ronda les nostres contrades. Tan corrent com el conegut refredat i tan temible com la peste. Molts són els portadors i pocs els que encara se’n salven. Es tracta d’un fenomen contagiós a tots els nivells. És desconeguda la causa que l’ha portat a aquests extrems, però sembla evident que aquells individus que han estat sotmesos a períodes d’estrès, ja sigui puntual o crònic, com un abandonament o un rebuig, són els principals susceptibles a l’agent infecciós. L’individu afectat passa desapercebut entre les multituds, tot i que no sempre, en plena acció és fàcilment detectable, però durant la resta del temps es mimetitza entre nosaltres. Fet que el fa especialment perillós. Sovint no és capaç de reconèixer el perill de la malaltia, pel qual no pren les mesures necessàries fins que, en alguns casos, és ja massa tard. Les conseqüències poden ser fatals. No arriba a causar mortalitat, però es pot donar un estat de depressió irreversible i, en la majoria dels casos el sistema nerviós resta danyat en la seva part més… sentimental. I és que, aquesta epidèmia que ens amenaça avança amb força. Sexamoritis complex és el desafortunat nom que dóna lloc al trastorn en qüestió. Tot i la llarga convivència en la nostra societat des de temps remots, el que em fa pensar que ningú l’ha pres seriosament fins al moment, només se’n coneixen algunes característiques per observació directa. La simptomatologia es presenta en forma de diferents variants. Cal destacar que molts estudis mai publicats reporten que hi ha un elevat nombre de subjectes que superen la malaltia sense mostrar cap símptoma clínic. En canvi, altres pateixen els atacs més evidents. Per una banda, hi ha qui manifesta canvis d’humor, de la irritabilitat a l’eufòria, pèrdua de sensibilitat vers l’entorn més proper, obsessió per a noves fites, ceguesa prematura davant els conflictes personals, pessimisme, baixa autoestima, confusió que barreja l’amistat amb sentiments que van més enllà i un llarg etcètera. Per altra banda, hi ha qui presenta addicció per la novetat i nostàlgia del passat, creu ser el mateix de sempre, que aquest estat és transitori i contràriament al cas citat anteriorment, sol presentar una autoestima un xic massa alta, fet pel qual es passa per un quadre d’egotitis aguda que requereix d’una teràpia de xoc per tenir resultats d’èxit. La dificultat es troba en l’ambigüitat individual de cada organisme i és per això que es tracta d’una alteració encara poc definida. Fins ara no es coneixen tractaments eficaços per paliar el trastorn. Sembla ser que la cura recau, un cop més, en la força de voluntat de cada individu. S’estudien possibles vacunes de realisme, però malauradament es troben en fase d’experimentació.
Si considereu que formeu part dels pocs afortunats en perill d’extinció (o desafortunats, segons el punt de vista), que us manteniu aliens al problema i mai us trobeu un exemplar que mostra aquests signes… fugiu. Si és algú que us estimeu molt… fugiu també, ja que no us escoltarà. I si no podeu… seguiu lluitant. Alguns, fins i tot en el moment més inesperat, se salven i surten a la llum.

Obres un ull i el tornes a tancar, sembla mentida el que poden arribar a pesar quatre pestanyes. Però allò que encara no ets capaç de discernir entre realitat i somni encara sona. Obres els dos ulls entre lleganyes i el soroll ensordidor del despertador, ja sigui el típic “ti-ti-tií” o la cançó que abans tant t’agradava i ha deixat de fer-ho; ara és la culpable que no et deixa continuar amb aquell somni que tot just comences a oblidar. El primer pensament acostuma a ser “cinc minuts més”, acció totalment automàtica i mecanitzada que s’engega sense necessitat de cap ordre conscient. Aquests cinc minuts mai són només cinc, tot i que semblen cinc segons passi el temps que passi. Tanques els ulls i ja els has de tornar a obrir. Com si el despertador es rigués de tu. Recordes perquè la nit abans volies anar a dormir d’hora i et promets que mai més. Mai diguis mai. Obres el llum, et desfàs dels llençols, reprogrames l’alarma, provoques petites tortures matinals per fer el possible i inevitable per a que forces externes t’ajudin a llevar-te. El pitjor és que alguns desenvolupem la capacitat de fer tot això amb els ulls oberts, però el cos o part d’ell, encara dormint. La prova és quan després no recordes com ni quan t’has despertat i has parat l’alarma múltiples vegades. De cop i volta obres els ulls com plats encara immòbil al llit i busques i demanes al cel que no sigui tant tard com et sembla, que no t’hagis quedat adormit. Creus en Déu si cal. Aquell examen tant important que vas estar repassant fins ben entrada la nit, l’entrevista de feina que tant has estat esperant, l’avió que desitges que et porti on no portaries mai un despertador… la respiració se t’accelera tement el pitjor: t’has adormit. No t’ho vols creure. Tanques els ulls i els tornes a obrir. Sí, t’has adormit. I ara què? Corres? O més aviat necessitaries ales?… Plores? Crides? Angoixa. Mentre et debats entre paraulotes que no ets conscient ni que sabies sents una sensació estranya, una força que et mou, un sacseig suau, tot passa molt ràpid, comences a veure foscor al teu voltant i de sobte llum blanca, sents alguna cosa, una veu coneguda que et diu: “Bon dia, què vols per esmorzar? És dissabte”.

“Una persona es definida como un ser racional
y consciente de sí mismo,
poseedor de una identidad propia,
en definitiva: el ser humano…
ese del que, desde que despertamos,
cada día más, intentamos alejarnos y huir,
en vez de afrontar lo que somos
y aceptarnos
sin que nos afecte lo que piense el de al lado.”

Perduda uns dies entre mascletaes, falles, monyos, chiflis, bunyols, castells de focs, cullerots i cullerotes, he desconnectat el cervell d’algunes de les rutines que portem a sobre. D’altres no han volgut deixar-me ni amb el soroll dels masclets, es veu que hi ha moments que ni la distància ni el silenci els fan desaparèixer. Què hi farem… quan no es vol no es pot. Mati, la meva fallera major, sempre ens quedarà un Piui a Cullera, un gos que borda, un “Salkila” en forma de senyal per que anem buscant pis, sempre ens quedarà dir que no estem bé del cap i seguir endavant, sempre ens quedarà riure de tot… del alto de la taüt, un Sam que nos encienda la mecha y nos deje por ahí ffffffffrrh, el niño del pijama de rayas, tus hermanas, lo bueno es que siempre nos quedará algo y, desde Bergen, de aventura en aventura, aquí estamos, para que no nos engañemos, porqué no estarás bien de la cabeza, ni yo, ni queremos y porqué nunca te acostarás… sin Blas!

Senyor pirotècnic… ens toca a nosaltres començar la mascletà!

I si pensés que sentir és el risc de patir i la sort d’apostar per l’oportunitat de ser la persona més feliç el dia que surti bé?

Love hurts
but sometimes it’s a good hurt
And it feels like I’m alive
Love sings
When it transcends the bad things
that are hard and try me
‘Cause without love I won’t survive

Cançó d’aquelles que quan t’atrapa no pots parar d’escoltar… on ets?

Busco taxista. Treballar un cap de setmana al Disney On Ice pot ser divertit, un “tostón”o totes dues coses segons per qui i segons quants espectacles seguits facin. Cinc no són pocs. El destí ha volgut que a més hi hagués la Marató aquest cap de setmana i això ha fet que, especialment avui diumenge, molts carrers de Barcelona estiguessin tancats. El transport públic era una solució, sí, però per comoditat i temps mira, una servidora preferia agafar el cotxe per pujar la muntanyeta de Montjuïc i evitar caminada, metro, escales mecàniques… Sortint de casa ja m’he espantat quan he vist que els carrers del voltant ja estaven tancats, però he fet com si no ho veiés. Un cop a c/Aragó ja no he pogut autoenganyar-me més i he hagut de pensar camins alternatius que s’anaven descartant cada vegada que em trobava una altra tanca acompanyada d’un urbano amb la cara de felicitat que els caracteritza. En un dels intents volia posar-me al carril bus per girar a la dreta i el taxi del costat em mirava irònic (sí, sí, el taxi). Després he vist que un conductor “pelo-pinxo”, amb ulleres de “vaia resaca porto” em mirava amb no menys cara irònica i fent-me que no amb la mà. Llavors m’he vist prou apurada com per preguntar-li com anar cap al Palau, ells rai que ho saben tot. M’esperava un “mira niña, mejó deja el coshe que esto está mu mal”, però per sorpresa meva ha parlat una veu catalana que m’ha transmès bon rotllo de seguida. Més encara quan s’ha aixecat les ulleres i he vist dos ullarros blaus, verds, no sé, clars! Si és que no es pot anar pel món amb prejudicis. M’ha dit d’anar per Ronda Litoral i sortir al cementiri, semblava tan fàcil, però jo començava a entrar en estat de “SOS, no sé el camí”.. total, que s’ha ofert a guiar-me perquè li anava de pas. I així ha estat, taxi fitipaldi davant, Cris de rally darrera i fins a Montjuïc. M’he pogut parar al costat abans de separar-nos i dir-li un gràcies amb els meus millors ullets de gatet de Shrek. Ell m’ha dit “ja m’anava bé passar per aquí, no es mereixen”.
He començat la feina amb un somriure, que no està de moda regalar-ne últimament, no sé per què se m’ha passat pel cap la peli Serendipity que fa poc vaig veure i després he tornat a tocar de peus a la realitat. Això sí, el somriure he intentat que seguís amb mi. Els nens m’han ajudat i els pares que feien de nens encara més. Així que avui ho he aconseguit. Genial veure entre el públic Minnies, Blancaneus, Cenicientas picant de mans i assenyalant, cridant als seus amics màgics i pares “grandullons” amb la careta de Síndrome que regalaven amb les crispetes col·locada durant tot l’espectacle. Grans preguntes com “señora… por qué no ha venido la Sirenita?” i molts, molts peques que han fet sortir molts nens dels que tots portem dins.