Jo formo part dels que no hem sabut tornar Dimarts 3 Juliol 2007
Posted by Bris in Opinió, Viatges.trackback
Sentir que ho has de fer, que has de donar el pas, que tot i la barreja de por i curiositat a la distància, a la novetat, és l’últim any i no pots deixar passar l’oportunitat. Triar el destí, omplir la sol·licitud i… enviar. Ja està fet. I en realitat, tot comença aquí. Les primeres esperes, començant per la llista d’admesos, fins que un dia reps una trucada d’algú que ha estat més ràpid i ja sap els resultats: “Cris… saps què? Marxes a Noruega! I jo… a Itàlia” (Gràcies Alex, recordaré sempre aquell moment, quasi caic de la cadira) 
Comença el compte enrere.
Al principi no saps si has fet bé i penses “per què no vaig triar un país més proper?”, però recordes els motius, vols viure una experiència en una cultura diferent, en un país on no tindràs l’oportunitat d’anar-hi sovint i on puguis aprendre anglès. Un cop veus el teu nom escrit a la llista comencen els canvis, els preparatius pel viatge, el munt d’imaginacions del que creus que serà, del que no pots ni imaginar. I arriba el dia tan esperat, després de mil comiats i fins aviats, toca marxar.
Els primers dies són un obrir i tancar d’ulls, l’idioma, la residència que serà casa teva els propers mesos, estudiants de tot el món vivint una aventura paral·lela, nova universitat, noves assignatures, nou sistema, nova ciutat, noves cares cada dia, en resum, nova vida. Uns quants pòsters, un mapa de la ciutat enganxat a la paret, fas teva una petita habitació, un armari i un prestatge de nevera. Poc a poc sents teu el recorregut que fas amb l’autobús per anar a classe, la ciutat que has vist tants cops en foto i que ara tens davant, els núvols i les muntanyes vistes des de la finestra, les xerrades a la cuina comunitària, aquelles persones que el primer dia són estranyes i en poc temps acaben semblant amics de tota la vida.
Excursions als entorns, visites als llocs turístics obligats, descobriments de racons nous, sopars amb els companys de cuina, festes d’aniversari, de disfresses, de noves arribades i de comiats, festes de festes, festes perquè sí, de cultures barrejades que es fusionen en una, noves receptes de cuina, nous idiomes, tot tipus d’emocions, somriures, llàgrimes i confessions, secrets, somnis i il·lusions, regals, màgia i sorpreses, ganes d’aprofitar el moment, de viure cada segon, de no voler-te perdre res. Tot estudiant Erasmus voldria dies de 48 hores com a mínim.
I els mesos van passant i quan recordes els primers dies et sorprens. Quantes coses has après, quantes persones has conegut, quant has crescut, quants moments inoblidables has passat, moments que saps que només allà podries haver viscut, moments que les paraules no són capaces d’explicar, records immortalitzats en fotografies que amaguen aventures, hores, dies, mesos de la teva vida… records que sempre t’acompanyaran.
I quan penses en aquell dia que vas decidir enviar la sol·licitud t’adones que tot el que has viscut és molt més del que podies haver esperat. Fins i tot els moments difícils, l’enyorança i la soledat dels dies grisos de la ciutat més plujosa d’Europa els guardes en el millor dels records. I així va ser com Bergen va començar sent el principi de la meva aventura, d’una aventura encreuada amb altres aventures, altres vides que no han quedat allà, que espero em seguiran acompanyant.
Sé que no hauré estat la primera ni l’última que escriurà sobre l’experiència Erasmus i que tot sona bastant típic i tòpic, però crec que podia ser un bon principi per començar el blog. Per mi ha estat un abans i un després que m’ha marcat de per vida i com diu el títol, formo part de les persones que no han tornat, sense voler i sobre tot sense tenir temps per adonar-me del tot he seguit el fil d’aquest món que m’omple de ganes de viatjar, tenir contactes repartits pel món i seguir movent-me fins que pugui. Ara però toca tornar a casona i agafar aire, que també en tinc ganes.
Jo sóc dels que estàn al mig, que saben tornar, però que ho allarguen un xic més (salut i peles, que deia el sabi català).
He de reconèixer que tinc ja bastantes ganes de tornar, però trobaré a faltar a uns pocs èssers que s’han fet essencials a la meva vida ara mateix i al fet de viure sol en un altre ciutat, amb un altre idioma, i a més a més, treballar-hi.
Suposo que no et semblarà per res sorprenent que et digui que per mi, com a experiència, m’ha cambiat molt, mantenint sempre el motlle original, i que sento que he crescut com a persona (mira que m’agrada dir-ho, serà perquè desde els dinou anys no he crescut un maleït cm?).
Em fa gràcia pensar que hem viscut els dos el mateix (un Erasmus), a la mateixa ciutat, però que han estat, crec, molt diferents.
Sigui com sigui, aviat serà hora de tornar a casa, de tornar amb els altres èssers essencials (encara més) que vaig deixar enrere, continuar on ho vaig deixar i, sobretot motoritzar-se.
P.D: vale, sobretot viciar-se.
P.P.D: Marlo
Jo no he anat pas d’erasmus, aixi q no se pas la sensació que expliques, el que si que he fet va ser trucar a rhumo per a donar-li la noticia que ell marxava a Noruega ^^
Doncs jo com el Nob, tampoc he marxat d’Erasmus i en moltes coses no us puc entendre al 100% xoooo us diré que la vostra marxa també va fer que les coses canviessin aquí, almenys per mí.
Els essers essencials és troben a faltar, sí!! i sobretot aquest últim any que semblava que ens fessiu boicot, així que el missatge és clar, no???? : torneu ja ostiiaa!!!!
Com et deia no fa gaire temps, ja fa dos anys que no vius a barna i tocaria una mica no ???
Em va agradar molt rebre la notícia del naixament d’aquest espai bris, ja saps que jo estava a favor iiiii tot i que això d’escriure no és el meu fort, faré un esforç ( tinc una bona mestra!!)
Ja queda poquet per veure arribar el ferry….Quins nervis!!!
Bexito pekesa!
REFLEXIÓ
Entenc que els que es queden a casa els costi d’entendre als que tornen d’Erasmus…És algo que s’ha de viure i trobar-s’hi…Però un viatge sempre fa pensar i desubica a tothom…Ja siguin 10 dies o sigui per viure-hi una temporada…
En el meu cas, el fet d’estar a Bergen i conèixer tanta gent de diferents països, diferents cultures, diferents hàbits, diferents maneres de fer i un clima molt canviant al qual no estem acostumats fa desestabilitzar un cop tornes a casa…Durant un any, aquestes persones formen part de tu i adopten el paper d’amics i “família”…És més, si t’enamores ja…és la hòstia, l’aventura! Com la Cris i jo…aixxxx
Costa pensar que un cop tornes a casa a molts no els tornaràs a veure i no tornaràs a viure el mateix…Jo em vaig sentir molt desestabilitzada. De fet, encara m’hi sento i em fa molta pena i tristor quan penso en Bergen…
Cal un temps per adaptar-se a casa teva una altra vegada…Sembla que ara ja m’hi he adaptat una mica…Tot i que el record de Bergen em va i ve i el recordo amb molta nostalgia…M’ha canviat la vida, així de clar…A vegades penso absurdament que… per què hi vaig anar? Perquè m’ha desestabilitzat tant….!!!Però n’estic molt orgullosa d’haver-hi anat! Per tot el què après a nivell de relacions humanes, com creixement personal, com les MAGNÍFIQUES PERSONES que he conegut i les diferents emocions i sensacions que hem anat vivint al llarg de l’apassionant país dels fjords. Però s’ajunten diverses coses…També ha coincidit que hem acabat la carrera…i ja se sap, s’ha de decidir, triar i SER PACIENT, sobretot! Tot arriba, i la veritat, el millor que podem fer és deixar fluir les coses per molta ràbia que ens faci…Les coses es van solucionant poc a poc. Ens hem d’acostumar a la incertesa, posar ganes, saber triar i anar decidint poc a poc. Al cap i a la fi, tothom passa per el mateix. No sé, parlo per pròpia experiència…
Jo sóc de les que l’experiència Erasmus m’ha reforçat la idea de què m’encanta VIATJAR!!! I que de moment, vull seguir sent nòmada…jijiji
I per això torno a marxar altra vegada….La vida és un procés d’aprenentatge i espero que aquesta nova aventura que començaré el setembre-octubre em serveixi tant o més com la de Noruega…De fet, em plantejo ser per un temps una TROTAMUNDOS…jeje…
Us animo a tots a què proveu alguna experiència d’aquestes! Erasmus, voluntariats, etc…ÉS fantàstic, no us estanqueu i proveu noves aventures!
Un petonàs!