Bris’s blog

Assegut davant d’un mirall que no hi era es mirava les puntes dels dits on es perdia una llàgrima que s’havia eixugat de la cara i que li deia que feia tard. Un continu deixar per demà el mal que li feia cada vegada que reconeixia que sempre era algú a trencar-li els esquemes completament. Inventar-se de tot i més per tenir ocupat el temps, per no escoltar el soroll del cor que ara li deia el que no tenia ganes de sentir. La decisió era només seva, ningú més podia prendre-la ni guiar-lo, ningú més coneixia el que havia viscut i ni tan sols cap d’aquelles experiències passades li assegurava que estava a punt de triar el millor camí. Sol davant d’un camí que es bifurcava, tornant-se boig per no entendre res, per entendre tot el que no tenia res a veure amb el que li passava. Eren aquelles decisions les que li donarien forma, les que feien que tot fos com era trencant de cop les infinites possibilitats que fa un moment encara tenia. Tot comença i acaba en aquell punt, davant d’una decisió, davant d’un dilema, on les alternatives s’anul·len, on tot fluctua i on s’assumeix l’existència en un nou centre.