A tu Dissabte 29 Desembre 2007
Posted by Bris in Quatre paraules.add a comment
No em miris així, ara que marxes. A mi tampoc m’agraden els comiats. A mi també em van vendre un t’estimo acompanyat d’un per sempre. Jo també vaig creure cegament en un mai més estimaré així. Vam jugar a apostar-ho tot i vaig deixar la partida a mitges. Coses que passen. I no per no saber perdre, sinó per passar a ser una simple espectadora. On no hi guanyes però tampoc hi perds. Havia oblidat altre cop que en aquell joc no hi ha regles. Així que no em vinguis amb aquestes, ara que et queden les hores contades. Toca fer maletes.
Per aquest any que arriba, ja t’aviso que entre els bons despropòsits, t’agradi o no, alguns seguiran aquí. No et diré que agafaré més el transport públic ara que podré anar a 80 km/h per les carreteres (ejem), ni penso deixar la xocolata com a vici. No. Tampoc m’apuntaré a un gimnàs per cremar la culpabilitat de tants torrons, carns d’olla i canelons. Seguiré intentant ser ordenada probablement sense èxit, però això sí, amb el meu ordre dins el desordre. I no abandonaré aquells nervis de fer-ho tot a l’últim moment, a corre-cuita i sempre pensant que no arribo però arribant a temps. Tampoc diré que no tindré més por, por de la por, perquè sé que me la tornaré a trobar però ja no serà una desconeguda i potser seré jo a espantar-la. I no buscaré les multituds, amb pocs que siguem ja farem. L’any que ve seguiré fent campanya pro tió, menjaré castanyes i panellets, celebraré Sant Jordi i no em contagiaré de Pares Noels, ni Halloweens o dies dels enamorats. Tradicions les justes. Seguiré patint mal d’ulls al veure faltes d’ortografia i seguiré automedicant-me contra la hipocresia. I mira, crec que seguiré creient que val la pena tornar a creure, perquè només quan hi crec, només quan m’involucro i només quan sento puc seguir dient que sóc jo. Com veus no predico grans canvis, només seguiré sent. I el 2008 que posi la resta. Bon viatge, 2007!!!
El Nadal Dilluns 24 Desembre 2007
Posted by Bris in Quatre paraules.add a comment
Els primers records eren de la nit abans. Havia estat donant voltes al llit fins que en algun moment, tot i els nervis que em feien girar d’un costat a l’altre, els ulls s’havien tancat i jo, amb ells, havia obert la porta dels somnis. Aquella nit no somiava que podia volar. Estava a la meva habitació, estirada tot mirant el sostre on hi havia un cel blau dibuixat amb algun núvol i un sol al mig que feia de llum. A la nit, amb la foscor, el cel deixava de ser blau i eren unes petites estrelles repartides per l’habitació les que donaven llum a l’espai. Mai m’havia fet por la foscor, però m’agradava dormir amb la finestra oberta i mirar el cel des del llit. Descalça sortia de l’habitació i corria cap a la sala d’estar. També m’agradava tocar de peus a terra, sense mitjons. Em vaig aturar. Un cop més estaven allà, un any més m’esperaven. Existien. Tenia l’arbre guarnit al davant i ells, els regals, l’envoltaven. Jo me’ls mirava i somreia. Ells, immòbils, semblava que em cridessin. M’hi vaig acostar. Cadascun tenia un nom escrit. Cada paraula corresponia a algú que jo coneixia, n’hi havia molts. De l’àvia, de la mare, de la família, dels amics, de gent que feia temps que no veia, gent que ja no hi era i noms que em semblava no conèixer. Un a un els vaig anar contant. Tots estaven allà. Cada regal significava una persona i el que jo no sabia encara era que cada persona seria un regal en algun moment de la meva vida. El que tampoc sabia és que no dormia, que no somiava.
Per mi el Nadal és un dia més que em desperto i que algú o alguna cosa em recorda que és un dia diferent. Un moment en el que penso que trucaria a algú que fa temps que no sento, que voldria fer el millor regal a qui més s’ho mereix, que m’agradaria dir tot allò que no vaig dir i que encara porto dins, un dia en el que em paro a pensar i somric sense motiu perquè em dic que res és prou important. I això, si no fos perquè a vegades necessito recordar-m’ho més sovint del que voldria, ho podria fer durant tot l’any. Qualsevol dia pot ser Nadal.
Una petita gran estrella Divendres 7 Desembre 2007
Posted by Bris in Quatre paraules.add a comment
Potser és injust però sovint es valoren les persones en els moments més durs, en els que s’està sol amb un mateix i es troba a faltar aquell algú, aquella mirada, una abraçada, un detall que no tenia tanta importància fins que no el tens. Jo no he necessitat cap d’aquests moments per adonar-me del que tenia, el pas del temps m’ha anat confirmant que hi ha persones que et van seguint sense que tu els ho demanis, que t’acompanyen mentre camines amb un pas incondicional. Són pedretes de colors que vas trobant al camí, són les fulles, els arbres, són aire; et miren des d’una finestra i t’ajuden a seguir endavant, t’agafen de la mà quan el vent et bufa a la cara, plogui o nevi, són com un raig de sol que t’escalfa en un dia gris, són estrelles. I tu, de les meves, la que més brilla.
Per aquell primer dia al passadís de Ciències, per tots els moments viscuts durant la carrera, per les confessions, per les que ja sabíem abans de que l’altra s’atrevís a dir-les, per la confiança, per la incondicionalitat, per les fotos, per la que vindrà amb el coixí a la panxa i per la panxa que vindrà sense coixí (jajaj), per tants i tants mails, per fer-me doctora sense ser-ho, per poder ser pacient quan vull, per cartes de comiat i retorns, pels viatges, la visita a Bergen i els que tenim pendents, per poder-te dir el que penso encara que faci mal, per poder sentir el que penses encara que em faci mal, perquè ets com un regal, per anar a contracorrent amb mi, perquè vull el millor per tu, perquè ets la més millor, per ser estupenda, per la seguretat de sentir que estem aquí, perquè la lluita valdrà la pena, per estar on havies d’estar, per ser la meva fan, perquè ningú més que tu es mereix un post aquí! I per tants, tants motius que les paraules no saben com dir-los… 24 primaveres molt ben portades estupenda meva!
Per tu, per la meva LaU-LaU
La locura Diumenge 2 Desembre 2007
Posted by Bris in d'altres autors.add a comment
He trobat aquest conte per casa i he pensat que podia ser material de blog. Ja sé que és conegut però recordo que la primera vegada que el vaig llegir em va cridar l’atenció. Aquí va…
“Cuentan que una vez se reunieron en algún lugar de la Tierra todos los sentimientos y cualidades de los seres humanos.
Cuando el Aburrimiento había bostezado por tercera vez, la Locura como siempre tan loca les propuso: ¡vamos a jugar al escondite! La Intriga levantó la ceja intrigada y la Curiosidad sin poder contenerse le preguntó: ¿Al escondite? Y,¿Cómo es eso?
Es un juego, explicó la Locura, en el que yo me tapo la cara y comienzo a contar desde uno hasta un millón y cuando yo haya terminado de contar, el primero de ustedes que yo encuentre ocupará mi lugar para continuar el juego. El Entusiamo bailó entusiasmado secundado por la Euforia. La Alegría dio tantos saltos que terminó convenciendo a la Duda, e incluso a la Apatía, a la que nunca le interesaba hacer nada. Pero no todos querían participar. La Verdad prefirió no esconderse… ¿para qué? si al final siempre la hallaban. Y la Soberbia opinó que era un juego muy tonto (en realidad lo que le molestaba era que la idea no hubiese sido de ella)… y la Cobardía prefirió no arriesgarse.
Un, dos, tres… comenzó a contar la Locura. La primera en esconderse fue la Pereza, como siempre tan perezosa se dejó caer tras la primera piedra del camino. La Fe subió al cielo y la Envidia se escondió tras la sombra del Triunfo, que con su propio esfuerzo había logrado subir ala copa del árbol más alto. La Generosidad casi no alcanzó a esconderse, cada sitio que hallaba le parecía maravilloso para alguno de sus amigos… que si un lago cristalino para la Belleza… que si una hendida en un árbol perfecto para la Timidez… que si el vuelo de una mariposa lo mejor para la Voluptuosidad… que si una ráfaga de viento magnífico para la Libertad… así terminó por acurrucarse en un rayito de sol. El Egoísmo, en cambio, encontró un sitio muy bueno desde el principio: aireado, cómodo… pero sólo para él. La Mentira se escondió en el fondo de los océanos (mentira, se escondió detrás del arco iris). La Pasión y el Deseo en el centro de los volcanes. El Olvido… se me olvidó dónde se escondió el Olvido, pero eso no es lo más importante. La Locura contaba ya novecientos noventa y nueve mil novecientos noventa y nueve… y el Amor no había aún encontrado sitio para esconderse entre sus flores.
Un millón contó la Locura y comenzó a buscar. La primera en encontrar fue la Pereza… a sólo tres pasos detrás de unas piedras. Después se escuchó la Fe discutiendo con Dios sobre Teología y a la Pasión y el Deseo los sintió vibrar en los volcanes. En un descuido encontró a la Envidia y claro, pudo deducir dónde estaba el Triunfo. Al Egoísmo no tuvo ni que buscarlo, él solo salió disparado de su escondite, que había resultado ser un nido de avispas. De tanto caminar sintió sed y al acercarse al lago descubrió a la Belleza, y con la Duda resultó más fácil todavía, pues la encontró sentada en una cerca sin decidir aún dónde esconderse.
Así fue encontrando a todos. Al Talento entre la hierba fresca… a la Angustia en una oscura cueva… a la Mentira detrás del arco iris (mentira…en el fondo del mar). Hasta el Olvido… ya se había olvidado que estaba jugando a las escondidas. Pero sólo el Amor… no aparecía por ningún sitio. La Locura buscó detras de cada árbol, bajo cada arroyo del planeta, en la cima de las montañas, y cuando estaba por darse por vencida, divisó un rosal y pensó: el Amor siempre tan cursi, seguro se escondió entre las rosas… tomó una horquilla y comenzo a mover las ramas… cuando de pronto un doloroso grito se escuchó… las espinas habían herido los ojos del Amor, la Locura no sabía que hacer para disculparse: lloró… rogó… pidió perdón y hasta prometió ser su lazarillo.
Desde entonces, desde que por primera vez se jugó en la Tierra al escondite, el Amor es ciego… y la Locura siempre lo acompaña.”
(Mario Benedetti)
A jugar Dissabte 1 Desembre 2007
Posted by Bris in Opinió.add a comment
D’entre totes les alegries, l’absurda és la més alegre, és l’alegria dels nens. Els nens no pensen en passat ni futur, poden viure el present sense ser conscients del que els espera, sense deixar que els records els parin, sinó aprenent de cada moment, omplint-se de tot el que els envolta sense aturar-se. Els adults es troben sovint amb la impossibilitat de complir algun objectiu que volen, presoners de qui sap quina gàbia, probablement d’ells mateixos, i pensant en el passat com quelcom esmicolat, recordant en primer lloc el que van deixar de fer, els fracassos, els errors, i el que s’ha fet i aconseguit preval encara a la imaginació. El futur els tortura i el passat els encadena. I així el present s’escapa. Els nens són capaços de fer de qualsevol objecte una joguina. En tenen de petites i grans, de colors, que munten i desmunten, que avorreixen quan ja les tenen molt vistes i simplement les canvien per altres de noves. Construeixen castells, es creuen princeses, enterren tresors i viuen la màgia. Els adults han tingut i tenen joguines però sovint s’obliden de jugar; col·leccionen relacions, desamors, amistats, llocs de treball, viatges i al cap i a la fi, experiències, a vegades de castells caiguts, princeses sense prínceps, tresors perduts i trucs sense màgia. Els nens són sincers, innocents i curiosos. Observen amb ulls plens de vida, vida que van consumint a mesura que creixen, com la seva innocència. Els adults es tornen desconfiats, porucs i massa conscients dels perills que corren. Però els nens tenen un defecte: no saben que són nens i quan ho saben volen ser grans, no saben els privilegis que tenen ni la facilitat en la que viuen, volen créixer. I no se’ls pot demanar que no ho vulguin. En canvi els que ja no són nens són conscients del passat i del present que viuen, poden aprendre del que han fet i del que no ha sortit com voldrien, de la paciència i del dia a dia, com fan els nens. Els castells es poden tornar a construir i els prínceps i les princeses es poden trobar, així com es pot creure en la màgia. Tot depèn del punt de vista i dels colors amb els que es vulgui mirar. La vida mana i nosaltres sortim a jugar. Hi ha moltes maneres de jugar i d’ensenyar a jugar, el millor és no deixar de fer-ho mai.
A casa he acumulat moltes joguines sense les quals no podria viure, perquè el nen que no juga no és nen, però l’adult que no juga ha perdut el nen que vivia en ell i el trobarà a faltar.
bris-bris… molt Peter Pan avui 
