Bris’s blog

D’entre totes les alegries, l’absurda és la més alegre, és l’alegria dels nens. Els nens no pensen en passat ni futur, poden viure el present sense ser conscients del que els espera, sense deixar que els records els parin, sinó aprenent de cada moment, omplint-se de tot el que els envolta sense aturar-se. Els adults es troben sovint amb la impossibilitat de complir algun objectiu que volen, presoners de qui sap quina gàbia, probablement d’ells mateixos, i pensant en el passat com quelcom esmicolat, recordant en primer lloc el que van deixar de fer, els fracassos, els errors, i el que s’ha fet i aconseguit preval encara a la imaginació. El futur els tortura i el passat els encadena. I així el present s’escapa. Els nens són capaços de fer de qualsevol objecte una joguina. En tenen de petites i grans, de colors, que munten i desmunten, que avorreixen quan ja les tenen molt vistes i simplement les canvien per altres de noves. Construeixen castells, es creuen princeses, enterren tresors i viuen la màgia. Els adults han tingut i tenen joguines però sovint s’obliden de jugar; col·leccionen relacions, desamors, amistats, llocs de treball, viatges i al cap i a la fi, experiències, a vegades de castells caiguts, princeses sense prínceps, tresors perduts i trucs sense màgia. Els nens són sincers, innocents i curiosos. Observen amb ulls plens de vida, vida que van consumint a mesura que creixen, com la seva innocència. Els adults es tornen desconfiats, porucs i massa conscients dels perills que corren. Però els nens tenen un defecte: no saben que són nens i quan ho saben volen ser grans, no saben els privilegis que tenen ni la facilitat en la que viuen, volen créixer. I no se’ls pot demanar que no ho vulguin. En canvi els que ja no són nens són conscients del passat i del present que viuen, poden aprendre del que han fet i del que no ha sortit com voldrien, de la paciència i del dia a dia, com fan els nens. Els castells es poden tornar a construir i els prínceps i les princeses es poden trobar, així com es pot creure en la màgia. Tot depèn del punt de vista i dels colors amb els que es vulgui mirar. La vida mana i nosaltres sortim a jugar. Hi ha moltes maneres de jugar i d’ensenyar a jugar, el millor és no deixar de fer-ho mai.

A casa he acumulat moltes joguines sense les quals no podria viure, perquè el nen que no juga no és nen, però l’adult que no juga ha perdut el nen que vivia en ell i el trobarà a faltar.

bris-bris… molt Peter Pan avui