Bris’s blog

Un cap de setmana a París. Dos dies. Una petita escapada per desconnectar de la rutina. Típic. La Notre-Dame ens donava la benvinguda i le penseur ens recordava que a vegades mirar-se les coses amb una mica de perspectiva i en la distància, des d’allà dalt, pot ajudar a veure-les més clares. Tot això amb tres crepes amb xocolata que ja havien concedit un dels nostres capricis. Fent camí cap a la visita obligada, passejant al llarg del Sena i somiant en un sopar romàntic en algun bateau moux, rèiem… era l’escenari perfecte per treure el famós i inevitable tema de “qui serà la primera que”. El destí ens ho farà saber, és una simple qüestió de temps però la situació ho demanava. Després de més d’un intent pensant que a la tercera cantonada arribava la vençuda per fi la teníem allà, amb el seu posat elegant de sempre, allà ens esperava la Tour Eiffel. Feia un dia increíble, com si a París no hi hagués mai un núvol. I d’aquí el fred que vam passar mentre fèiem cua per pujar per les escales, l’opció sana, ràpida i econòmica després d’haver acabat amb tots els entrepans de pa amb tomàquet i pernil que havien viatjat amb nosaltres, excepte mig entrepà de formatge. Les vistes des d’allà dalt eren encara més espectaculars, mentre nosaltres seguíem mirant ambicioses cap a munt, fins i tot estirades per terra per tenir millor angle, com així demostren algunes fotos. De passada pel Trocadero ens hi vam recrear una bona estona, oblidant-nos per uns instants del nostre nas vermell i els dits mig adormits del fred. Vam seguir amortitzant el nostre pase diari de transport i vam anar a parar a l’Arc du Triomphe i els Champs Elysées, on vam fer la pose adient per l’estampa fotogràfica. Ja queia la tarda i portàvem un bon grapat d’hores en peu però no volíem deixar-ho encara, la façana del Louvre ens esperava il·luminada i la piràmide invertida ens va sorprendre de cop i volta apareixent tot just davant nostre. Els peus i la gana ens demanaven una pausa i ens vam dirigir cap a casa, tot un luxe tenir un piset a Montmartre per nosaltres soles… ja m’hi hauria quedat una temporada! El sopar no va ser gaire parisenc que diguem, vale gens, però la nostra economia tampoc ho era. Una bona amanida de la casa, unes pizzes a la paella que no van fer cap lleig i maduixes de postre. Tampoc ens queixarem.
L’endemà, vist quant ens havia costat el café au lait (cafè olé) el dia abans vam decidir fer-lo a casa i sortir en busca d’un (i dos i tres) croissants d’una boulangerie recomanada de la zona. Vam compartir de seguida la recomanació, tant que vam repetir! D’allà vam marxar a cremar calories i altres efectes materials, vinguin a ser els pocs calerons que portàvem, al Marché aux Puces, on hi vam passar mig matí, repetint paradetes, sabates i frases com “què barato, vull això a prop de casa, no tinc ni un duro”. Un cop ens vam donar per satisfetes i en busca d’un lavabo, xino-xano vam plantar-nos a la basílica del Sacré-Cœur, on vam decidir que era massa tard per buscar un lloc per dinar i tornar al pis a buscar les maletes per fer el canvi de casa. I sense pressa però sense pausa, vam tornar enrera fins que un restaurant xino ens va semblar prou adequat a les nostres necessitats. Amb la panxa plena i buida alhora, vam anar a buscar les maletes i vam anar caminant cap a l’hotel, que per sort estava a prop, a la Place de Clichy. La xuleria gabatxa per excel·lència ens va atendre i el lloc ens va semblar prou correcte, excepte la porta translúcida del lavabo, que si no arriba a ser per la confiança podia haver creat algun problema. Vam tornar a calçar-nos les botes i vam encaminar-nos pel Boulebard de Clichy, direcció altre cop del Sacré-Cœur i amb intenció de veure de passada el Moulin Rouge. (Come what maaaaaay). Volíem perdre’ns pels carrerons, la Place du Tertre, le Moulin de la Galette, contemplar les vistes de la cité de nit… i així va ser, al son d’uns espontanis que cantaven a les escales i a la llum de les estrelles. Gran moment. De tornada ens vam topar de casualitat amb el Chat Noir, que espero que ens porti sort. Vam quedar amb la Camille fent una cerveseta, vam tornar a parlar de bodes, aquesta real perquè se’ns casa aviat i vam passar un bon rato gastant els últims moments que ens quedaven a la ciutat de l’amour.

I així va ser un cap de setmana de tres esquimals catalanes perdudes per París. Merci per la companyia, per les estones de riure incontrolat, per les fotos que ens ho faran recordar sempre, pel romanticisme (jaja) i per que fem molts més viatges així, ja sigui a París o a la cantonada de casa a menjar uns bons xurros amb xocolata! Per vosaltres soletes!