Bris’s blog

Busco taxista. Treballar un cap de setmana al Disney On Ice pot ser divertit, un “tostón”o totes dues coses segons per qui i segons quants espectacles seguits facin. Cinc no són pocs. El destí ha volgut que a més hi hagués la Marató aquest cap de setmana i això ha fet que, especialment avui diumenge, molts carrers de Barcelona estiguessin tancats. El transport públic era una solució, sí, però per comoditat i temps mira, una servidora preferia agafar el cotxe per pujar la muntanyeta de Montjuïc i evitar caminada, metro, escales mecàniques… Sortint de casa ja m’he espantat quan he vist que els carrers del voltant ja estaven tancats, però he fet com si no ho veiés. Un cop a c/Aragó ja no he pogut autoenganyar-me més i he hagut de pensar camins alternatius que s’anaven descartant cada vegada que em trobava una altra tanca acompanyada d’un urbano amb la cara de felicitat que els caracteritza. En un dels intents volia posar-me al carril bus per girar a la dreta i el taxi del costat em mirava irònic (sí, sí, el taxi). Després he vist que un conductor “pelo-pinxo”, amb ulleres de “vaia resaca porto” em mirava amb no menys cara irònica i fent-me que no amb la mà. Llavors m’he vist prou apurada com per preguntar-li com anar cap al Palau, ells rai que ho saben tot. M’esperava un “mira niña, mejó deja el coshe que esto está mu mal”, però per sorpresa meva ha parlat una veu catalana que m’ha transmès bon rotllo de seguida. Més encara quan s’ha aixecat les ulleres i he vist dos ullarros blaus, verds, no sé, clars! Si és que no es pot anar pel món amb prejudicis. M’ha dit d’anar per Ronda Litoral i sortir al cementiri, semblava tan fàcil, però jo començava a entrar en estat de “SOS, no sé el camí”.. total, que s’ha ofert a guiar-me perquè li anava de pas. I així ha estat, taxi fitipaldi davant, Cris de rally darrera i fins a Montjuïc. M’he pogut parar al costat abans de separar-nos i dir-li un gràcies amb els meus millors ullets de gatet de Shrek. Ell m’ha dit “ja m’anava bé passar per aquí, no es mereixen”.
He començat la feina amb un somriure, que no està de moda regalar-ne últimament, no sé per què se m’ha passat pel cap la peli Serendipity que fa poc vaig veure i després he tornat a tocar de peus a la realitat. Això sí, el somriure he intentat que seguís amb mi. Els nens m’han ajudat i els pares que feien de nens encara més. Així que avui ho he aconseguit. Genial veure entre el públic Minnies, Blancaneus, Cenicientas picant de mans i assenyalant, cridant als seus amics màgics i pares “grandullons” amb la careta de Síndrome que regalaven amb les crispetes col·locada durant tot l’espectacle. Grans preguntes com “señora… por qué no ha venido la Sirenita?” i molts, molts peques que han fet sortir molts nens dels que tots portem dins.