Bris’s blog

Obres un ull i el tornes a tancar, sembla mentida el que poden arribar a pesar quatre pestanyes. Però allò que encara no ets capaç de discernir entre realitat i somni encara sona. Obres els dos ulls entre lleganyes i el soroll ensordidor del despertador, ja sigui el típic “ti-ti-tií” o la cançó que abans tant t’agradava i ha deixat de fer-ho; ara és la culpable que no et deixa continuar amb aquell somni que tot just comences a oblidar. El primer pensament acostuma a ser “cinc minuts més”, acció totalment automàtica i mecanitzada que s’engega sense necessitat de cap ordre conscient. Aquests cinc minuts mai són només cinc, tot i que semblen cinc segons passi el temps que passi. Tanques els ulls i ja els has de tornar a obrir. Com si el despertador es rigués de tu. Recordes perquè la nit abans volies anar a dormir d’hora i et promets que mai més. Mai diguis mai. Obres el llum, et desfàs dels llençols, reprogrames l’alarma, provoques petites tortures matinals per fer el possible i inevitable per a que forces externes t’ajudin a llevar-te. El pitjor és que alguns desenvolupem la capacitat de fer tot això amb els ulls oberts, però el cos o part d’ell, encara dormint. La prova és quan després no recordes com ni quan t’has despertat i has parat l’alarma múltiples vegades. De cop i volta obres els ulls com plats encara immòbil al llit i busques i demanes al cel que no sigui tant tard com et sembla, que no t’hagis quedat adormit. Creus en Déu si cal. Aquell examen tant important que vas estar repassant fins ben entrada la nit, l’entrevista de feina que tant has estat esperant, l’avió que desitges que et porti on no portaries mai un despertador… la respiració se t’accelera tement el pitjor: t’has adormit. No t’ho vols creure. Tanques els ulls i els tornes a obrir. Sí, t’has adormit. I ara què? Corres? O més aviat necessitaries ales?… Plores? Crides? Angoixa. Mentre et debats entre paraulotes que no ets conscient ni que sabies sents una sensació estranya, una força que et mou, un sacseig suau, tot passa molt ràpid, comences a veure foscor al teu voltant i de sobte llum blanca, sents alguna cosa, una veu coneguda que et diu: “Bon dia, què vols per esmorzar? És dissabte”.

“Una persona es definida como un ser racional
y consciente de sí mismo,
poseedor de una identidad propia,
en definitiva: el ser humano…
ese del que, desde que despertamos,
cada día más, intentamos alejarnos y huir,
en vez de afrontar lo que somos
y aceptarnos
sin que nos afecte lo que piense el de al lado.”