Bris’s blog

Estigueu atents, petits mortals. Som possibles víctimes potencials d’un perill imminent que ronda les nostres contrades. Tan corrent com el conegut refredat i tan temible com la peste. Molts són els portadors i pocs els que encara se’n salven. Es tracta d’un fenomen contagiós a tots els nivells. És desconeguda la causa que l’ha portat a aquests extrems, però sembla evident que aquells individus que han estat sotmesos a períodes d’estrès, ja sigui puntual o crònic, com un abandonament o un rebuig, són els principals susceptibles a l’agent infecciós. L’individu afectat passa desapercebut entre les multituds, tot i que no sempre, en plena acció és fàcilment detectable, però durant la resta del temps es mimetitza entre nosaltres. Fet que el fa especialment perillós. Sovint no és capaç de reconèixer el perill de la malaltia, pel qual no pren les mesures necessàries fins que, en alguns casos, és ja massa tard. Les conseqüències poden ser fatals. No arriba a causar mortalitat, però es pot donar un estat de depressió irreversible i, en la majoria dels casos el sistema nerviós resta danyat en la seva part més… sentimental. I és que, aquesta epidèmia que ens amenaça avança amb força. Sexamoritis complex és el desafortunat nom que dóna lloc al trastorn en qüestió. Tot i la llarga convivència en la nostra societat des de temps remots, el que em fa pensar que ningú l’ha pres seriosament fins al moment, només se’n coneixen algunes característiques per observació directa. La simptomatologia es presenta en forma de diferents variants. Cal destacar que molts estudis mai publicats reporten que hi ha un elevat nombre de subjectes que superen la malaltia sense mostrar cap símptoma clínic. En canvi, altres pateixen els atacs més evidents. Per una banda, hi ha qui manifesta canvis d’humor, de la irritabilitat a l’eufòria, pèrdua de sensibilitat vers l’entorn més proper, obsessió per a noves fites, ceguesa prematura davant els conflictes personals, pessimisme, baixa autoestima, confusió que barreja l’amistat amb sentiments que van més enllà i un llarg etcètera. Per altra banda, hi ha qui presenta addicció per la novetat i nostàlgia del passat, creu ser el mateix de sempre, que aquest estat és transitori i contràriament al cas citat anteriorment, sol presentar una autoestima un xic massa alta, fet pel qual es passa per un quadre d’egotitis aguda que requereix d’una teràpia de xoc per tenir resultats d’èxit. La dificultat es troba en l’ambigüitat individual de cada organisme i és per això que es tracta d’una alteració encara poc definida. Fins ara no es coneixen tractaments eficaços per paliar el trastorn. Sembla ser que la cura recau, un cop més, en la força de voluntat de cada individu. S’estudien possibles vacunes de realisme, però malauradament es troben en fase d’experimentació.
Si considereu que formeu part dels pocs afortunats en perill d’extinció (o desafortunats, segons el punt de vista), que us manteniu aliens al problema i mai us trobeu un exemplar que mostra aquests signes… fugiu. Si és algú que us estimeu molt… fugiu també, ja que no us escoltarà. I si no podeu… seguiu lluitant. Alguns, fins i tot en el moment més inesperat, se salven i surten a la llum.