Bris’s blog

Sovint es diu que s’escriu per un mateix. Jo ho dic moltes vegades, em serveix per desfogar-me, per ordenar idees, per retrobar-me, per deixar inesborrable el que penso, per dir tot allò que no he estat capaç de dir… però d’alguna manera crec, que fins i tot les cartes que es comencen sabent que no sortiran mai del calaix, s’escriuen per algú. Tot el que escric aquí ho escric per algú, tot el que al final no dic, ho escric per algú, i en general, tothom escriu per ser llegit. Encara que a vegades no en siguem conscients. Reconec que parlar pot ser més difícil. Aquí puc esborrar, puc pensar tranquil·lament i puc decidir com i amb quines paraules ho vull dir. El to l’interpreta cadascú i aquest és el risc, donar veu a les paraules que es descobreixen mentre es llegeix. És part de la màgia d’escriure el que comença sent teu i acaba sent de la interpretació de qui ho llegeix. Saber transmetre el que es vol dir no és fàcil, no hi ha veu, no hi ha mímica, ni una mirada, només mots escrits en silenci. Silenci ara trencat pel so del teclat, però silenci. Silenci que espero que en el fons de cadascú, quan ho necessito, arribi a tocar, a fer-se sentir.

“No sé si mi mano podrá expresar lo que mi corazón siente”

We don’t read and write poetry because it’s cute, we read and write poetry because we are members of the human race, and the human race is filled with passion. And medicine, law, business, and engineering. These are the noble pursuits and necessary to sustain life. But poetry, beauty, romance, love, these are what we stay alive for. To quote from Whitman, “oh me, oh life! of the questions of these recurring; of the endless trains of the faithless — of cities filled with the foolish; what good amid these, Oh me, Oh life?” Answer that you are here, that life exists, and identity; that the powerful play goes on and you may contribute a verse – the powerful play goes on.. and you may contribute a single verse, what will your verse be?
(Robin Williams, Dead poets society)

Do you ever wish that sometimes you could freeze-frame a moment in your day, look at it and say ‘this is not my life’?

Jo sí, algun cop. Aquesta frase m’ha fet pensar i m’he distret entre pensades pel·liculeres i algunes contradiccions uns minuts. Fugir de la rutina i buscar l’estabilitat. Voler ser una persona amb les coses clares, “Miss m’agrada fer papers” més i més i no parar quieta. Tenir ganes de veure món, emocionar-me pensant en noves escapades i alhora voler trobar un lloc i sentir “aquest és el meu”. Incompatible? D’alguna manera sí. Aquest lloc no té país ni nom encara. Hauria de ser per mi i per algú més, algú a qui no calgui dir-li que estigui allà, sinó que s’hi quedi perquè també és el seu lloc. Aquest lloc hauria de ser a més pels meus, per tots els que puguin estar-hi, perquè l’enyorança és dura en la distància i més encara quan no hi ha distància però la sents. Alhora hauria de tenir un racó només per mi, on poder-hi anar sempre a agafar aire i a retrobar-me. En definitiva, on el dia a dia, a efectes pràctics i no pràctics, m’ompli. És la idea que tinc del “meu” lloc. Suposo que és l’eterna qüestió de l’equilibri amb un mateix i el que ens envolta. L’eterna ambició de voler-ho tot, una mica d’aquí i una mica d’allà. Molt típic i tòpic tot plegat, i potser utòpic també.
Un moment et pot canviar la vida. Molts moments la canvien sens dubte. Marxar un temps em va canviar la manera de veure-ho tot i Barcelona va deixar de ser per una temporada el nom d’aquest lloc del que parlo. Encara no he aconseguit ajuntar del tot la vida d’abans i la de després i potser només entendrà això qui hagi sentit el mateix que jo. Ara per ara l’aposta està sobre la taula, la decisió està presa i les ganes de veure que ha estat l’elecció justa esperen amb impaciència. Arriben moments en els que s’ha de triar, amb dubtes i sense. Així que som-hi, aquest cop faig les maletes per marxar… cap a casa! De retorn als orígens! A mig 2008 sento com si hagués de dir “Any nou, vida nova, feina nova, ganes noves… ajudeu-me!”. Creueu els dits per mi!

And me, I still believe in paradise. But now at least I know it’s not some place you can look for, ’cause it’s not where you go. It’s how you feel for a moment in your life when you’re a part of something, and if you find that moment… it lasts forever…”

PS: M’hauré de conformar amb escapades de cap de setmana, que tampoc estan malament, no? On anem?