Bris’s blog

Do you ever wish that sometimes you could freeze-frame a moment in your day, look at it and say ‘this is not my life’?

Jo sí, algun cop. Aquesta frase m’ha fet pensar i m’he distret entre pensades pel·liculeres i algunes contradiccions uns minuts. Fugir de la rutina i buscar l’estabilitat. Voler ser una persona amb les coses clares, “Miss m’agrada fer papers” més i més i no parar quieta. Tenir ganes de veure món, emocionar-me pensant en noves escapades i alhora voler trobar un lloc i sentir “aquest és el meu”. Incompatible? D’alguna manera sí. Aquest lloc no té país ni nom encara. Hauria de ser per mi i per algú més, algú a qui no calgui dir-li que estigui allà, sinó que s’hi quedi perquè també és el seu lloc. Aquest lloc hauria de ser a més pels meus, per tots els que puguin estar-hi, perquè l’enyorança és dura en la distància i més encara quan no hi ha distància però la sents. Alhora hauria de tenir un racó només per mi, on poder-hi anar sempre a agafar aire i a retrobar-me. En definitiva, on el dia a dia, a efectes pràctics i no pràctics, m’ompli. És la idea que tinc del “meu” lloc. Suposo que és l’eterna qüestió de l’equilibri amb un mateix i el que ens envolta. L’eterna ambició de voler-ho tot, una mica d’aquí i una mica d’allà. Molt típic i tòpic tot plegat, i potser utòpic també.
Un moment et pot canviar la vida. Molts moments la canvien sens dubte. Marxar un temps em va canviar la manera de veure-ho tot i Barcelona va deixar de ser per una temporada el nom d’aquest lloc del que parlo. Encara no he aconseguit ajuntar del tot la vida d’abans i la de després i potser només entendrà això qui hagi sentit el mateix que jo. Ara per ara l’aposta està sobre la taula, la decisió està presa i les ganes de veure que ha estat l’elecció justa esperen amb impaciència. Arriben moments en els que s’ha de triar, amb dubtes i sense. Així que som-hi, aquest cop faig les maletes per marxar… cap a casa! De retorn als orígens! A mig 2008 sento com si hagués de dir “Any nou, vida nova, feina nova, ganes noves… ajudeu-me!”. Creueu els dits per mi!

And me, I still believe in paradise. But now at least I know it’s not some place you can look for, ’cause it’s not where you go. It’s how you feel for a moment in your life when you’re a part of something, and if you find that moment… it lasts forever…”

PS: M’hauré de conformar amb escapades de cap de setmana, que tampoc estan malament, no? On anem?