Bris’s blog

Sovint es diu que s’escriu per un mateix. Jo ho dic moltes vegades, em serveix per desfogar-me, per ordenar idees, per retrobar-me, per deixar inesborrable el que penso, per dir tot allò que no he estat capaç de dir… però d’alguna manera crec, que fins i tot les cartes que es comencen sabent que no sortiran mai del calaix, s’escriuen per algú. Tot el que escric aquí ho escric per algú, tot el que al final no dic, ho escric per algú, i en general, tothom escriu per ser llegit. Encara que a vegades no en siguem conscients. Reconec que parlar pot ser més difícil. Aquí puc esborrar, puc pensar tranquil·lament i puc decidir com i amb quines paraules ho vull dir. El to l’interpreta cadascú i aquest és el risc, donar veu a les paraules que es descobreixen mentre es llegeix. És part de la màgia d’escriure el que comença sent teu i acaba sent de la interpretació de qui ho llegeix. Saber transmetre el que es vol dir no és fàcil, no hi ha veu, no hi ha mímica, ni una mirada, només mots escrits en silenci. Silenci ara trencat pel so del teclat, però silenci. Silenci que espero que en el fons de cadascú, quan ho necessito, arribi a tocar, a fer-se sentir.

“No sé si mi mano podrá expresar lo que mi corazón siente”

We don’t read and write poetry because it’s cute, we read and write poetry because we are members of the human race, and the human race is filled with passion. And medicine, law, business, and engineering. These are the noble pursuits and necessary to sustain life. But poetry, beauty, romance, love, these are what we stay alive for. To quote from Whitman, “oh me, oh life! of the questions of these recurring; of the endless trains of the faithless — of cities filled with the foolish; what good amid these, Oh me, Oh life?” Answer that you are here, that life exists, and identity; that the powerful play goes on and you may contribute a verse – the powerful play goes on.. and you may contribute a single verse, what will your verse be?
(Robin Williams, Dead poets society)