Bris’s blog

Veig passar la gent i els segueixo amb la mirada carrer avall, fins que la cantonada em gira l’esquena un cop més. El semàfor va canviant dins la seva rutina, verd, vermell, verd, vermell. Fins i tot veig algú carregat amb bosses de supermercat. Ara es compra el diumenge també. Qui sap què no pot esperar a dilluns. Hi ha una família aparentment feliç que en lloc de bosses carrega el cotxe de maletes. Això ja em sembla més normal, vist que tot just hem encetat l’agost. Jo quasi ni m’adono que és temps de vacances. M’ho fa pensar el fet que veig algunes places d’aparcament buides sense moure’m del lloc, poc habitual a la zona. Alguns han tingut la sort merescuda de marxar uns dies. També m’ho recorden quan pregunten “on vas de vacances?” o directament l’afirmació “què bé s’està de vacances!”… Ja vindran, ja. La veïna de davant es passeja per la terrassa sabent que només la puc veure jo i algú que visqui encara més a dalt. Considerant que estic a un sisè pis, pocs són els que miren des de més amunt. Ella ho sap i jo també. Per això m’imagino que cada cop que creuem la mirada de carrer a carrer i fem l’intent de saludar amb un mig somriure, pensem el mateix: “i qui ens veu? ningú”… És curiós perquè crec que mai l’he vista pel carrer, o potser no l’he reconegut sense la indumentària d’estar per casa (o podria dir la “no indumentària”). Una cosa semblant em passa amb els veïns d’un altre bloc. Mig balcó és una petita plantació de maria que ja supera de bon tros la barana. Molt mimada aquesta Maria, ja pot créixer, ja. Quan ens veiem, fem un típic “ei” amb el cap i segur que pensem sempre el mateix. Encara hi ha un parell d’àvies que passen el matí petant la xerrada entre balcons. Sort d’elles que fan ambient de barri encara. Ja no és com abans l’agost aquí, hi ha menys gent que normalment, però encara n’hi ha. Les Festes de Gràcia han deixat de ser dels veïns i ara són ells els que fugen buscant la tranquil·litat a un altre indret. Fins i tot jo, que m’he quedat aquí però amb prou feines hi podré treure el cap i hauré d’esperar a setembre per poder baixar persianes i penjar el cartell de “tancat per vacances”. Vacances que no tenen destí encara. Ai, ai, ai. Avui fa sol i molta calor, de fet era l’excusa per sortir una estona al balcó. Però els dies de pluja també conviden a mirar per la finestra. Les tempestes d’estiu, l’olor a terra mullada que aquí no hi ha, les gotes picant contra el vidre, els llamps i trons… qui sap perquè m’agrada però m’agrada, relaxa. Penso en els que corren perquè els ha sorprès sense paraigües. És aigua, no passa res si et mulles. L’altre dia era a la platja, es va posar a ploure i encara hi havia qui es tapava amb la tovallola. Escena còmica on les hi hagi. No m’agrada la pluja però m’agrada mirar-la. Suposo que el que no m’agrada és el paraigües. Les puntes de la Sagrada Família, sempre amb les grues fent companyia, no sigui que se sentin soles. Segur que hi ha l’habitual eixam de turistes fotografiant-les totes. El mar al fons, darrera la mar d’edificis que ens separen. Amb aquesta imatge després d’un matí davant l’ordinador, sospiro i decideixo entrar, seure davant el teclat novament… i escriure tot això. Sort en tenim de poder mirar des de la finestra. Per ser diumenge, fa bon dia. Potser només jo sé perquè ho dic. I mira que avui és divendres i a sobre pont però per mi, té gust a diumenge.