Bris’s blog

No seria possible explicar el que quedava de mes en un sol post, però aquí va un resum del més destacable per qui en tingui ganes.
Començo amb la segona setmana:
- Vam jugar un partidet de futbol força divertit i multicultural, feia gràcia confondre els japonesos, mai sabia quins anaven amb mi i quins no! Jajaja!
- Dijous vam tenir una festa… raro, oi? (els punts suspensius vindrien a representar el meu estat “calpeucurtenc”). Vaig morir literalment. Vam quedar abans de la festa i recordo 5 minuts de la festa real a la discoteca. La resta, en algun forat negre i en algunes fotos que no sé si em fan riure o plorar! De moment riure. Sobretot una amb un japo que sembla el meu millor amic i no sé ni qui era!! Jajaj! Potser havia jugat el partit de futbol amb mi… ^_^
- Divendres ressacosos teníem excursió a les Niagara Falls. No sé ni com vaig aguantar tot el dia! Vam anar amb un “School bus” d’aquells grocs, com el dels Simpsons!! Jajaj! Estan sonats, quasi tocàvem el sostre amb el cap, no ens cabien les cames i es movia que tela, a més teníem una conductora “camicace” que tenia cartellets penjats al sostre del Bob Esponja, un altre que deia “Hello my name is Roberta”… vaja, que no tenia preu! I avançava a tothom, els camions ens sonaven el clàxon… tota una experiència! Les catarates bastanta decepció, me les esperava més grans i si més no entre més natura, no envoltades de Casinos, Starbucks, Hot dogs, Burger kings…
- Dissabte vam tornar a sortir, aquest cop a la disco més gran de Toronto, o això diuen i bé, bastanta clavada l’entrada i 90% asiàtics, però m’ho vaig passar bé. Vam aguantar com uns campeones fins quasi les 6 del matí, perquè crec que és l’única discoteca que tanca a horaris normals per nosaltres, la resta abans de les 3 cap a casa. I res, molt riure i moltes fotos per variar!
Tercera setmana:
- Segon partidet de futbol i encara més divertit que el primer, marcant gols i tot, caigudes a càmara lenta, molt bon rotllo amb la gent… els millors ingredients!
- Dimarts vam pujar a la CN Tower i és alta, mooolt alta! Ja no és la nº1 però bueno, la veritat és que impressiona però és lletja de collons! Jajaja!
- Dimecres Boat Party. Jo no volia anar-hi (una que és propensa al mareig pot no divertir-se bevent alcohol en un barco) però hi anava tothom i clar, la “m’apunto a tot” havia de fer acte de presència. Va estar bé, m’ho podia haver estalviat, però tinc fotos que molen.
- Dijous Baseball Game. Això sí que m’ho podia haver estalviat! Quin avorriment sisplau! Més anuncis que joc! Jo em moc més jugant a la DS!!! I després “El Rampell”: vaig decidir que marxava a New York divendres al matí!!!
- Divendres, dissabte, diumenge i dilluns: NY trip!!! Quedada amb el Jordi, visites turístiques, festes a l’hotel, festa per la city i tornada a casa amb limusina (jujuju), shopping, moltes hores d’autocar… però supersatisfacció i ganes de tornar-hi!
- Dimecres “Final Test” que ens vam passar bastant pel forro sortint la nit abans (bueno jo els vaig abandonar abans per anar a “mumir”) i que va anar de conya per no haver estudiat!
- Dijous “Final Party” a lo “grande”, no cal que digui que també genial!
- Divendres “Graduation day”, goodbyes i tal… snif, i clar, una festeta més a Metro!
- Dissabte “Toronto Islands”, molt maco i d’un relax-son quasi excessiu, però després de dormir “tantes” ¬ ¬ hores encara no sé ni com ens ho vam fer. I a la nit més festa a un club surrealista que quedarà per un pròxim post.
- Diumenge cap a casona amb més de 4GB de fotos… trobant a faltar un munt a la gent, fins i tot el parlar anglès, el no parar, en definitiva, amb ganes d’haver-m’hi quedat uns mesos més. Què hi farem! Serà una malaltia? Travelsickness… El que m’emporto de cada lloc on vaig m’encanta, sobretot la gent, els moments que no s’obliden i el pensar que el lloc és el de menys. Quan un està bé no importa on sigui!

Onze mesos a Noruega i onze mesos a Itàlia. La cosa va d’onzes, per sort o per desgràcia no són setzes , així que, vist que marxo d’aquí quinze dies i toca una mica de comiat, intentaré escriure unes quantes coses que m’emportaré segur d’aquí. És com la meva manera de dir adéu o fins aviat, qui sap, a Itàlia.

Sento una espècie d’amor i odi pels italians/es, elles perquè no van ni a comprar el pa sense tacons i maquillades, ells perquè són tan dolços i alhora tan “xulopiscines” i prepotents (sobre tot amb un volant entre mans) però amables fins al punt de convidar sempre (i quan dic sempre és sempre) a la gent que no coneixen, especialment a cafè. I què dir del cafè, la seva “pausa caffè” multiplicada per quatre al dia com a mínim, no podré beure mai més aquell “aiguatxirri” que ens serveixen a nosaltres. Ara, pel que fa al cafè, el millor és quan el demanen. Nosaltres diem: “un tallat”, “un cafè amb llet”, o simplement “un cafè” i prou; ells en canvi diuen: “un caffè lungo macchiato caldo in tazza grande”, “un caffè corto al vetro”, “un latte macchiato non troppo caldo”, o “un cappuccino con molta schiuma e senza cacao”. Cadascú diu la seva i els cambrers han desenvolupat un poder estrany per no oblidar-se’n cap. Tot i no ser la més “cafetera” potser trobaré a faltar el cafè tant com la pasta. I parlant de pasta, un dia se’m va acudir preguntar:

• Quants cops mengeu pasta a la setmana?, i vaig rebre un:
• A la setmana??? AL DIA! Sinó que menges per dinar?

Però he de dir que la pasta la fan com ningú, que la trobaré a faltar segur i que he après que hi ha pasta i pasta, que no tot són macarrons o espaguetis, sinó spaghetti, tagliatelle, penne, tortiglioni, mezzi rigatoni, fusilli, farfalle, conchiglie… i així un llarg etcètera. Només cal entrar en un supermercat italià per adonar-se’n. Crec que si el cafè o la pasta tinguessin a veure amb el canvi climàtic mourien el món per arreglar-ho.

Canviant una mica de tema que se’m fa la boca aigua, els italians tenen dos déus: Déu… i Zapatero, perquè sí, l’estimen més que nosaltres, el volen com el plat de pasta de cada dia i ens envegen, ens veuen com un estat avançat i Barcelona no diguem, enamorats perduts! En fi, que no n’hi ha per tant crec però sí que estem millor… o no? A vegades ho dubto. Aquí es queixen sobre tot dels polítics (qui no ho faria) i sento dir sovint que no hi ha diners i bla bla bla. Però ves per on tots tenen “cotxarros” i totes van amb un bon grapat d’euros en marques de roba, per no parlar de les sabates. Curiós…

A part d’això destacaria un masclisme generalitzat, malauradament entre les dones també, moltes de les quals accepten feliçment “el marit treballa i la dona a casa”. Diria també que tenen una estranya relació noi-noia, on elles s’ho tenen cregudíssim (siguin maques o lletges) i ells es desesperen darrera, com més tiren la canya ells, més es fan demanar elles i així quan un ve l’altra va. No em sabria posar de banda de cap dels dos extrems, només espero que em confirmeu que nosaltres no tenim aquest problema sisplau.

Per no parlar del Vaticà, que em permetria a dir que és la mà que mou les titelles, siguin polítics, siguin els iaios que tot i no arribar a final de mes gràcies a les baixes pensions que reben, segueixen donant una part dels diners als pobres (ejem) de l’església. I els joves tampoc se salven, és l’únic lloc on he vist comunistes catòlics. Un dels misteris per mi. Està clar que tothom és lliure de fer i pensar el que vulgui, però curiosament l’església no em semblaria el millor exemple de llibertat.

En fi, no entraré en polèmiques ideològiques que m’altero, així que canviaré a un altre tema que no em calma precisament, potser m’altera més i tot: els mòbils. Avui mateix he sentit que hi ha 109 mòbils per cada 100 italians. I si es pensa que Itàlia és el país amb més iaies d’aquelles que donen diners a l’església com deia abans, o sigui parlant clar, sense mòbil, feu-vos una idea. Visca! Veieu, és un dels altres motius pels que penso “vols dir que no hi ha diners?”.

Podria seguir parlant i parlant, però de totes maneres penso que el millor de tot això és poder arribar a descriure’ls així, sigui bé o malament, per mi l’important és veure que conec una altra cultura, molt semblant a la nostra en molts aspectes, que m’ha ensenyat un munt de coses i de la que m’allunyaré amb un somriure d’enyorança i un fins avat.

Arrivederci Italia

______________________________________________________________________________

Innanzitutto, visto che qualcuno di voi mi ha chiesto come mai non avessi un blog in italiano ho deciso di tradurre ogni tanto quello che scrivo, così faccio partecipi anche voi.

Undici mesi in Norvegia ed undici in Italia. Visto che me ne vado tra una decina di giorni ed è arrivato il momento dei saluti, volevo provare a scrivere un po’ di cose che mi porterò dall’Italia. È il mio piccolo modo di dire addio o a presto, chi sa, all’Italia.

Sento una specie di amore-odio verso gli italiani/e, le donne perché non vanno nemmeno a comprare il pane senza i tacchi ed il trucco, gli uomini perché sono così dolci e allo stesso tempo così fighettini e prepotenti (soprattutto con un volante tra le mani), ma gentili fino al punto di offrire sempre (e quando dico sempre è sempre) alle persone che non conoscono, specialmente il caffè. E che dire del caffè, la vostra “pausa caffè” quattro volte al giorno come minimo, non potrò più bere quel “aiguatxirri” (credo si traduca come “il bibitone”) che ci servono nei nostri bar. Ma per quanto riguarda il caffè, il meglio è quando lo chiedete. Noi diciamo: “un tallat” (caffè macchiato), “un capucino” (non sapiamo cosa siano le doppie ), o semplicemente “un caffè” e basta; voi invece dite: “un caffè lungo macchiato caldo in tazza grande”, “un caffè corto al vetro”, “un latte macchiato non troppo caldo” o “un cappuccino con molta schiuma e senza cacao”. Ognuno dice la sua e poi i camerieri hanno sviluppato uno strano potere per ricordarsele tutte. Anche se non sono una grande amante del caffè forse mi mancherà tanto come la pasta. E parlando di pasta, ricordo che un giorno chiesi:

• Quante volte a settimana mangiate la pasta?, e la risposta fu:
• A settimana??? AL GIORNO! Altrimenti che mangi a pranzo?

Ma devo dire che la pasta la cucinate come nessuno, che mi mancherà tantissimo e che ho imparato che ci sta pasta e pasta, che non tutto sono “macarrons” o “espaguetis” (non si può guardare scritto così), sennò spaghetti, tagliatelle, penne, tortiglioni, mezzi rigatoni, fusilli, farfalle, conchiglie… e così via. Bisogna solo entrare in un supermercato italiano per rendersene conto. Penso che se il caffè o la pasta avessero a che fare con il cambiamento climatico l’Italia diventerebbe il paese più all’avanguardia del mondo.

Cambiando discorso, che mi viene l’acquolina in bocca, voi italiani avete quasi due dei: Dio… e Zapatero, perché sì, lo amate più di noi, ce lo invidiate, ci vedete come uno stato che sta avanti e di Barcellona non ne parliamo, innamorati persi! Mah… a me sembra un po’ esagerato ma sì che noi stiamo meglio… o no? A volte mi viene il dubbio. Qua vi lamentate soprattutto di politica (chi non lo farebbe) e sento dire spesso che non ci sono i soldi e bla bla bla. Ma guarda caso tutti hanno il “macchinone” e tutte indossano centinaia di euro in vestiti, per non parlare delle scarpe. Curioso…

A parte questo, penso di aver visto un po’ di maschilismo generalizzato, purtroppo anche tra le donne, le quali accettano felicemente “il marito lavora e la donna in casa”. Direi anche che c’è un rapporto strano ragazzo-ragazza, dove le ragazze se la tirano (siano belle o brutte) ed i ragazzi si disperano dietro, più gli uni ci provano, più le altre se la tirano e così quando uno va, l’altra torna. Non saprei dire chi ha la colpa o dove è iniziato questo circolo vizioso, spero solo di non essere l’unica a pensare che da me non sia così.

Per non parlare del Vaticano, che mi permetterei di dire che è chi muove veramente i fili delle marionette, siano queste i politici o gli anziani, che nonostante abbiano problemi ad arrivare alla fine del mese per le pensioni basse che ricevono, continuano a dare parte di questi soldi ai poveri (ehem) della chiesa. Nemmeno i giovani si salvano, è l’unico posto dove ho visto comunisti cattolici, un mistero per me. È chiaro che ognuno di noi è libero di fare e dire quello che vuole, ma curiosamente la chiesa non mi sembrerebbe l’esempio migliore di libertà.

Comunque, non vorrei entrare in polemiche ideologiche visto che mi fanno agitare, quindi passerò a trattare un altro tema un po’ più leggero, anche se mi fa rimanere perplessa: i cellulari. Oggi ho sentito che ci sono 109 cellulari per ogni 100 italiani. Mah… e se si pensa che l’Italia è il paese con più vecchietti, di quelli che appunto danno i soldi alla chiesa, e quindi non hanno cellulare, figuratevi. Bravi! Questo è un altro motivo per cui penso “ma siete sicuri che non ci siano i soldi?”.

Potrei continuare a parlare (mi rimangono discorsi in mente come la TV o il delizioso gelato) ma penso che il meglio sia riuscire a descrivervi così, nel bene e nel male, per me l’importante è vedere che vi conosco un po’ e che siete un’altra cultura per molti aspetti molto simile alla mia, che mi ha insegnato tante cose e dalla quale mi allontanerò a malincuore e con un “a presto”.

Arrivederci Italia

P.S. spero che nessuno si sia offeso

Sentir que ho has de fer, que has de donar el pas, que tot i la barreja de por i curiositat a la distància, a la novetat, és l’últim any i no pots deixar passar l’oportunitat. Triar el destí, omplir la sol·licitud i… enviar. Ja està fet. I en realitat, tot comença aquí. Les primeres esperes, començant per la llista d’admesos, fins que un dia reps una trucada d’algú que ha estat més ràpid i ja sap els resultats: “Cris… saps què? Marxes a Noruega! I jo… a Itàlia” (Gràcies Alex, recordaré sempre aquell moment, quasi caic de la cadira) Comença el compte enrere.

Al principi no saps si has fet bé i penses “per què no vaig triar un país més proper?”, però recordes els motius, vols viure una experiència en una cultura diferent, en un país on no tindràs l’oportunitat d’anar-hi sovint i on puguis aprendre anglès. Un cop veus el teu nom escrit a la llista comencen els canvis, els preparatius pel viatge, el munt d’imaginacions del que creus que serà, del que no pots ni imaginar. I arriba el dia tan esperat, després de mil comiats i fins aviats, toca marxar.

Els primers dies són un obrir i tancar d’ulls, l’idioma, la residència que serà casa teva els propers mesos, estudiants de tot el món vivint una aventura paral·lela, nova universitat, noves assignatures, nou sistema, nova ciutat, noves cares cada dia, en resum, nova vida. Uns quants pòsters, un mapa de la ciutat enganxat a la paret, fas teva una petita habitació, un armari i un prestatge de nevera. Poc a poc sents teu el recorregut que fas amb l’autobús per anar a classe, la ciutat que has vist tants cops en foto i que ara tens davant, els núvols i les muntanyes vistes des de la finestra, les xerrades a la cuina comunitària, aquelles persones que el primer dia són estranyes i en poc temps acaben semblant amics de tota la vida.

Excursions als entorns, visites als llocs turístics obligats, descobriments de racons nous, sopars amb els companys de cuina, festes d’aniversari, de disfresses, de noves arribades i de comiats, festes de festes, festes perquè sí, de cultures barrejades que es fusionen en una, noves receptes de cuina, nous idiomes, tot tipus d’emocions, somriures, llàgrimes i confessions, secrets, somnis i il·lusions, regals, màgia i sorpreses, ganes d’aprofitar el moment, de viure cada segon, de no voler-te perdre res. Tot estudiant Erasmus voldria dies de 48 hores com a mínim.

I els mesos van passant i quan recordes els primers dies et sorprens. Quantes coses has après, quantes persones has conegut, quant has crescut, quants moments inoblidables has passat, moments que saps que només allà podries haver viscut, moments que les paraules no són capaces d’explicar, records immortalitzats en fotografies que amaguen aventures, hores, dies, mesos de la teva vida… records que sempre t’acompanyaran.

I quan penses en aquell dia que vas decidir enviar la sol·licitud t’adones que tot el que has viscut és molt més del que podies haver esperat. Fins i tot els moments difícils, l’enyorança i la soledat dels dies grisos de la ciutat més plujosa d’Europa els guardes en el millor dels records. I així va ser com Bergen va començar sent el principi de la meva aventura, d’una aventura encreuada amb altres aventures, altres vides que no han quedat allà, que espero em seguiran acompanyant.

Sé que no hauré estat la primera ni l’última que escriurà sobre l’experiència Erasmus i que tot sona bastant típic i tòpic, però crec que podia ser un bon principi per començar el blog. Per mi ha estat un abans i un després que m’ha marcat de per vida i com diu el títol, formo part de les persones que no han tornat, sense voler i sobre tot sense tenir temps per adonar-me del tot he seguit el fil d’aquest món que m’omple de ganes de viatjar, tenir contactes repartits pel món i seguir movent-me fins que pugui. Ara però toca tornar a casona i agafar aire, que també en tinc ganes.