Bris’s blog

S’obre el teló i apareix la protagonista. L’escenari fornit de colors difuminats, res en blanc i negre, i una avioneta. L’únic equipatge, les ganes dins una maleta imaginària. Es tanca el teló. El públic present observa incrèdul l’espectacle.
Es torna a obrir el teló. Allà és ella, dreta al límit de l’equilibri, a punt d’entregar-se a la gravetat.

Un, dos, tres. I salta.

L’esperen uns segons de caiguda lliure. Uns segons que duren anys, de fet ja en son vint-i-cinc i segueix caient. O volant.

Un paisatge. Un naixement. Una infantesa. Un creixement. Evolució. Adaptació. Un salt en paracaigudes, una caiguda lliure, un vol sense ales, el guió d’una vida, un llarg viatge.

Gaudiu de les vistes!

Aplaudiments.

Veig passar la gent i els segueixo amb la mirada carrer avall, fins que la cantonada em gira l’esquena un cop més. El semàfor va canviant dins la seva rutina, verd, vermell, verd, vermell. Fins i tot veig algú carregat amb bosses de supermercat. Ara es compra el diumenge també. Qui sap què no pot esperar a dilluns. Hi ha una família aparentment feliç que en lloc de bosses carrega el cotxe de maletes. Això ja em sembla més normal, vist que tot just hem encetat l’agost. Jo quasi ni m’adono que és temps de vacances. M’ho fa pensar el fet que veig algunes places d’aparcament buides sense moure’m del lloc, poc habitual a la zona. Alguns han tingut la sort merescuda de marxar uns dies. També m’ho recorden quan pregunten “on vas de vacances?” o directament l’afirmació “què bé s’està de vacances!”… Ja vindran, ja. La veïna de davant es passeja per la terrassa sabent que només la puc veure jo i algú que visqui encara més a dalt. Considerant que estic a un sisè pis, pocs són els que miren des de més amunt. Ella ho sap i jo també. Per això m’imagino que cada cop que creuem la mirada de carrer a carrer i fem l’intent de saludar amb un mig somriure, pensem el mateix: “i qui ens veu? ningú”… És curiós perquè crec que mai l’he vista pel carrer, o potser no l’he reconegut sense la indumentària d’estar per casa (o podria dir la “no indumentària”). Una cosa semblant em passa amb els veïns d’un altre bloc. Mig balcó és una petita plantació de maria que ja supera de bon tros la barana. Molt mimada aquesta Maria, ja pot créixer, ja. Quan ens veiem, fem un típic “ei” amb el cap i segur que pensem sempre el mateix. Encara hi ha un parell d’àvies que passen el matí petant la xerrada entre balcons. Sort d’elles que fan ambient de barri encara. Ja no és com abans l’agost aquí, hi ha menys gent que normalment, però encara n’hi ha. Les Festes de Gràcia han deixat de ser dels veïns i ara són ells els que fugen buscant la tranquil·litat a un altre indret. Fins i tot jo, que m’he quedat aquí però amb prou feines hi podré treure el cap i hauré d’esperar a setembre per poder baixar persianes i penjar el cartell de “tancat per vacances”. Vacances que no tenen destí encara. Ai, ai, ai. Avui fa sol i molta calor, de fet era l’excusa per sortir una estona al balcó. Però els dies de pluja també conviden a mirar per la finestra. Les tempestes d’estiu, l’olor a terra mullada que aquí no hi ha, les gotes picant contra el vidre, els llamps i trons… qui sap perquè m’agrada però m’agrada, relaxa. Penso en els que corren perquè els ha sorprès sense paraigües. És aigua, no passa res si et mulles. L’altre dia era a la platja, es va posar a ploure i encara hi havia qui es tapava amb la tovallola. Escena còmica on les hi hagi. No m’agrada la pluja però m’agrada mirar-la. Suposo que el que no m’agrada és el paraigües. Les puntes de la Sagrada Família, sempre amb les grues fent companyia, no sigui que se sentin soles. Segur que hi ha l’habitual eixam de turistes fotografiant-les totes. El mar al fons, darrera la mar d’edificis que ens separen. Amb aquesta imatge després d’un matí davant l’ordinador, sospiro i decideixo entrar, seure davant el teclat novament… i escriure tot això. Sort en tenim de poder mirar des de la finestra. Per ser diumenge, fa bon dia. Potser només jo sé perquè ho dic. I mira que avui és divendres i a sobre pont però per mi, té gust a diumenge.

Sovint es diu que s’escriu per un mateix. Jo ho dic moltes vegades, em serveix per desfogar-me, per ordenar idees, per retrobar-me, per deixar inesborrable el que penso, per dir tot allò que no he estat capaç de dir… però d’alguna manera crec, que fins i tot les cartes que es comencen sabent que no sortiran mai del calaix, s’escriuen per algú. Tot el que escric aquí ho escric per algú, tot el que al final no dic, ho escric per algú, i en general, tothom escriu per ser llegit. Encara que a vegades no en siguem conscients. Reconec que parlar pot ser més difícil. Aquí puc esborrar, puc pensar tranquil·lament i puc decidir com i amb quines paraules ho vull dir. El to l’interpreta cadascú i aquest és el risc, donar veu a les paraules que es descobreixen mentre es llegeix. És part de la màgia d’escriure el que comença sent teu i acaba sent de la interpretació de qui ho llegeix. Saber transmetre el que es vol dir no és fàcil, no hi ha veu, no hi ha mímica, ni una mirada, només mots escrits en silenci. Silenci ara trencat pel so del teclat, però silenci. Silenci que espero que en el fons de cadascú, quan ho necessito, arribi a tocar, a fer-se sentir.

“No sé si mi mano podrá expresar lo que mi corazón siente”

We don’t read and write poetry because it’s cute, we read and write poetry because we are members of the human race, and the human race is filled with passion. And medicine, law, business, and engineering. These are the noble pursuits and necessary to sustain life. But poetry, beauty, romance, love, these are what we stay alive for. To quote from Whitman, “oh me, oh life! of the questions of these recurring; of the endless trains of the faithless — of cities filled with the foolish; what good amid these, Oh me, Oh life?” Answer that you are here, that life exists, and identity; that the powerful play goes on and you may contribute a verse – the powerful play goes on.. and you may contribute a single verse, what will your verse be?
(Robin Williams, Dead poets society)

Do you ever wish that sometimes you could freeze-frame a moment in your day, look at it and say ‘this is not my life’?

Jo sí, algun cop. Aquesta frase m’ha fet pensar i m’he distret entre pensades pel·liculeres i algunes contradiccions uns minuts. Fugir de la rutina i buscar l’estabilitat. Voler ser una persona amb les coses clares, “Miss m’agrada fer papers” més i més i no parar quieta. Tenir ganes de veure món, emocionar-me pensant en noves escapades i alhora voler trobar un lloc i sentir “aquest és el meu”. Incompatible? D’alguna manera sí. Aquest lloc no té país ni nom encara. Hauria de ser per mi i per algú més, algú a qui no calgui dir-li que estigui allà, sinó que s’hi quedi perquè també és el seu lloc. Aquest lloc hauria de ser a més pels meus, per tots els que puguin estar-hi, perquè l’enyorança és dura en la distància i més encara quan no hi ha distància però la sents. Alhora hauria de tenir un racó només per mi, on poder-hi anar sempre a agafar aire i a retrobar-me. En definitiva, on el dia a dia, a efectes pràctics i no pràctics, m’ompli. És la idea que tinc del “meu” lloc. Suposo que és l’eterna qüestió de l’equilibri amb un mateix i el que ens envolta. L’eterna ambició de voler-ho tot, una mica d’aquí i una mica d’allà. Molt típic i tòpic tot plegat, i potser utòpic també.
Un moment et pot canviar la vida. Molts moments la canvien sens dubte. Marxar un temps em va canviar la manera de veure-ho tot i Barcelona va deixar de ser per una temporada el nom d’aquest lloc del que parlo. Encara no he aconseguit ajuntar del tot la vida d’abans i la de després i potser només entendrà això qui hagi sentit el mateix que jo. Ara per ara l’aposta està sobre la taula, la decisió està presa i les ganes de veure que ha estat l’elecció justa esperen amb impaciència. Arriben moments en els que s’ha de triar, amb dubtes i sense. Així que som-hi, aquest cop faig les maletes per marxar… cap a casa! De retorn als orígens! A mig 2008 sento com si hagués de dir “Any nou, vida nova, feina nova, ganes noves… ajudeu-me!”. Creueu els dits per mi!

And me, I still believe in paradise. But now at least I know it’s not some place you can look for, ’cause it’s not where you go. It’s how you feel for a moment in your life when you’re a part of something, and if you find that moment… it lasts forever…”

PS: M’hauré de conformar amb escapades de cap de setmana, que tampoc estan malament, no? On anem?

La mirava des dels peus del llit. L’acariciava sense tocar-la. Setè petó. Segona nit. Vintena vegada que la somiava. Dues persones, un desig, aturar el rellotge i fer de la nit un llarg viatge. La tocava mentre sentia que el cos li cremava. Sota el pijama el cor a mil i mans que semblaven centenars de carícies que ballaven. Una abraçada. Tornava a observar-la. A dos pams però en la llunyania, l’estudiava amb la mirada. Com si aquella nit hagués de ser l’última vegada. Li parlava sense obrir boca. Agafant-li la mà amb força. Portant-la on el desig l’arrossegava. On la realitat i la imaginació són la mateixa paraula. Començava a sentir-la córrer dins seu. Cada moviment els enlairava. Més que mai s’unia a algú sentint que s’alliberava. Ja s’havia adonat que l’omplia veure-la cada dia. Ara veia que li donava vida fins i tot adormida. La descobria. La volia. La desitjava. La trobava a faltar quan no estava. L’estimava. No li havia dit encara. Només la mirava des dels peus del llit. Escoltant com respirava. La màgia d’aquella nit. La música dels somnis que entonava.

Obres un ull i el tornes a tancar, sembla mentida el que poden arribar a pesar quatre pestanyes. Però allò que encara no ets capaç de discernir entre realitat i somni encara sona. Obres els dos ulls entre lleganyes i el soroll ensordidor del despertador, ja sigui el típic “ti-ti-tií” o la cançó que abans tant t’agradava i ha deixat de fer-ho; ara és la culpable que no et deixa continuar amb aquell somni que tot just comences a oblidar. El primer pensament acostuma a ser “cinc minuts més”, acció totalment automàtica i mecanitzada que s’engega sense necessitat de cap ordre conscient. Aquests cinc minuts mai són només cinc, tot i que semblen cinc segons passi el temps que passi. Tanques els ulls i ja els has de tornar a obrir. Com si el despertador es rigués de tu. Recordes perquè la nit abans volies anar a dormir d’hora i et promets que mai més. Mai diguis mai. Obres el llum, et desfàs dels llençols, reprogrames l’alarma, provoques petites tortures matinals per fer el possible i inevitable per a que forces externes t’ajudin a llevar-te. El pitjor és que alguns desenvolupem la capacitat de fer tot això amb els ulls oberts, però el cos o part d’ell, encara dormint. La prova és quan després no recordes com ni quan t’has despertat i has parat l’alarma múltiples vegades. De cop i volta obres els ulls com plats encara immòbil al llit i busques i demanes al cel que no sigui tant tard com et sembla, que no t’hagis quedat adormit. Creus en Déu si cal. Aquell examen tant important que vas estar repassant fins ben entrada la nit, l’entrevista de feina que tant has estat esperant, l’avió que desitges que et porti on no portaries mai un despertador… la respiració se t’accelera tement el pitjor: t’has adormit. No t’ho vols creure. Tanques els ulls i els tornes a obrir. Sí, t’has adormit. I ara què? Corres? O més aviat necessitaries ales?… Plores? Crides? Angoixa. Mentre et debats entre paraulotes que no ets conscient ni que sabies sents una sensació estranya, una força que et mou, un sacseig suau, tot passa molt ràpid, comences a veure foscor al teu voltant i de sobte llum blanca, sents alguna cosa, una veu coneguda que et diu: “Bon dia, què vols per esmorzar? És dissabte”.

“Una persona es definida como un ser racional
y consciente de sí mismo,
poseedor de una identidad propia,
en definitiva: el ser humano…
ese del que, desde que despertamos,
cada día más, intentamos alejarnos y huir,
en vez de afrontar lo que somos
y aceptarnos
sin que nos afecte lo que piense el de al lado.”

I si pensés que sentir és el risc de patir i la sort d’apostar per l’oportunitat de ser la persona més feliç el dia que surti bé?

Love hurts
but sometimes it’s a good hurt
And it feels like I’m alive
Love sings
When it transcends the bad things
that are hard and try me
‘Cause without love I won’t survive

Cançó d’aquelles que quan t’atrapa no pots parar d’escoltar… on ets?

Injustícia és tenir una malaltia greu
Injustícia és perdre un familiar proper, un amic
Injustícia és que un pare no s’ocupi del seu fill
Injustícia és que la vida et giri l’esquena d’un dia a l’altre
Injustícia és tenir un accident que et canviï la vida
Injustícia és passar gana quan molts mengen
Injustícia és perdre tot el que t’ha costat tant aconseguir
Injustícia és que algú vulgui ser injust amb tu
Injustícia és qui necessita fer mal perdut en la seva misèria
Injustícia és qui se suïcida després de matar
Injustícia és obligar i forçar
Injustícia és no deixar viure per no saber com viure la vida pròpia
Injustícia és ser tan egoïsta com per no adonar-se’n
Injustes són les desgràcies que arriben soles
però injustícia no és estar perdut,
no és no saber què triar,
no és adonar-se tard dels errors,
ni plorar pels racons,
no és sentir-se sol
ni és no saber ser feliç.
Això és la justícia que tria cadascú

La vida és plena d’injustícies que no podem controlar però a vegades la justícia d’alguns és la més injusta de totes