Bris’s blog

Busco taxista. Treballar un cap de setmana al Disney On Ice pot ser divertit, un “tostón”o totes dues coses segons per qui i segons quants espectacles seguits facin. Cinc no són pocs. El destí ha volgut que a més hi hagués la Marató aquest cap de setmana i això ha fet que, especialment avui diumenge, molts carrers de Barcelona estiguessin tancats. El transport públic era una solució, sí, però per comoditat i temps mira, una servidora preferia agafar el cotxe per pujar la muntanyeta de Montjuïc i evitar caminada, metro, escales mecàniques… Sortint de casa ja m’he espantat quan he vist que els carrers del voltant ja estaven tancats, però he fet com si no ho veiés. Un cop a c/Aragó ja no he pogut autoenganyar-me més i he hagut de pensar camins alternatius que s’anaven descartant cada vegada que em trobava una altra tanca acompanyada d’un urbano amb la cara de felicitat que els caracteritza. En un dels intents volia posar-me al carril bus per girar a la dreta i el taxi del costat em mirava irònic (sí, sí, el taxi). Després he vist que un conductor “pelo-pinxo”, amb ulleres de “vaia resaca porto” em mirava amb no menys cara irònica i fent-me que no amb la mà. Llavors m’he vist prou apurada com per preguntar-li com anar cap al Palau, ells rai que ho saben tot. M’esperava un “mira niña, mejó deja el coshe que esto está mu mal”, però per sorpresa meva ha parlat una veu catalana que m’ha transmès bon rotllo de seguida. Més encara quan s’ha aixecat les ulleres i he vist dos ullarros blaus, verds, no sé, clars! Si és que no es pot anar pel món amb prejudicis. M’ha dit d’anar per Ronda Litoral i sortir al cementiri, semblava tan fàcil, però jo començava a entrar en estat de “SOS, no sé el camí”.. total, que s’ha ofert a guiar-me perquè li anava de pas. I així ha estat, taxi fitipaldi davant, Cris de rally darrera i fins a Montjuïc. M’he pogut parar al costat abans de separar-nos i dir-li un gràcies amb els meus millors ullets de gatet de Shrek. Ell m’ha dit “ja m’anava bé passar per aquí, no es mereixen”.
He començat la feina amb un somriure, que no està de moda regalar-ne últimament, no sé per què se m’ha passat pel cap la peli Serendipity que fa poc vaig veure i després he tornat a tocar de peus a la realitat. Això sí, el somriure he intentat que seguís amb mi. Els nens m’han ajudat i els pares que feien de nens encara més. Així que avui ho he aconseguit. Genial veure entre el públic Minnies, Blancaneus, Cenicientas picant de mans i assenyalant, cridant als seus amics màgics i pares “grandullons” amb la careta de Síndrome que regalaven amb les crispetes col·locada durant tot l’espectacle. Grans preguntes com “señora… por qué no ha venido la Sirenita?” i molts, molts peques que han fet sortir molts nens dels que tots portem dins.

Un cap de setmana a París. Dos dies. Una petita escapada per desconnectar de la rutina. Típic. La Notre-Dame ens donava la benvinguda i le penseur ens recordava que a vegades mirar-se les coses amb una mica de perspectiva i en la distància, des d’allà dalt, pot ajudar a veure-les més clares. Tot això amb tres crepes amb xocolata que ja havien concedit un dels nostres capricis. Fent camí cap a la visita obligada, passejant al llarg del Sena i somiant en un sopar romàntic en algun bateau moux, rèiem… era l’escenari perfecte per treure el famós i inevitable tema de “qui serà la primera que”. El destí ens ho farà saber, és una simple qüestió de temps però la situació ho demanava. Després de més d’un intent pensant que a la tercera cantonada arribava la vençuda per fi la teníem allà, amb el seu posat elegant de sempre, allà ens esperava la Tour Eiffel. Feia un dia increíble, com si a París no hi hagués mai un núvol. I d’aquí el fred que vam passar mentre fèiem cua per pujar per les escales, l’opció sana, ràpida i econòmica després d’haver acabat amb tots els entrepans de pa amb tomàquet i pernil que havien viatjat amb nosaltres, excepte mig entrepà de formatge. Les vistes des d’allà dalt eren encara més espectaculars, mentre nosaltres seguíem mirant ambicioses cap a munt, fins i tot estirades per terra per tenir millor angle, com així demostren algunes fotos. De passada pel Trocadero ens hi vam recrear una bona estona, oblidant-nos per uns instants del nostre nas vermell i els dits mig adormits del fred. Vam seguir amortitzant el nostre pase diari de transport i vam anar a parar a l’Arc du Triomphe i els Champs Elysées, on vam fer la pose adient per l’estampa fotogràfica. Ja queia la tarda i portàvem un bon grapat d’hores en peu però no volíem deixar-ho encara, la façana del Louvre ens esperava il·luminada i la piràmide invertida ens va sorprendre de cop i volta apareixent tot just davant nostre. Els peus i la gana ens demanaven una pausa i ens vam dirigir cap a casa, tot un luxe tenir un piset a Montmartre per nosaltres soles… ja m’hi hauria quedat una temporada! El sopar no va ser gaire parisenc que diguem, vale gens, però la nostra economia tampoc ho era. Una bona amanida de la casa, unes pizzes a la paella que no van fer cap lleig i maduixes de postre. Tampoc ens queixarem.
L’endemà, vist quant ens havia costat el café au lait (cafè olé) el dia abans vam decidir fer-lo a casa i sortir en busca d’un (i dos i tres) croissants d’una boulangerie recomanada de la zona. Vam compartir de seguida la recomanació, tant que vam repetir! D’allà vam marxar a cremar calories i altres efectes materials, vinguin a ser els pocs calerons que portàvem, al Marché aux Puces, on hi vam passar mig matí, repetint paradetes, sabates i frases com “què barato, vull això a prop de casa, no tinc ni un duro”. Un cop ens vam donar per satisfetes i en busca d’un lavabo, xino-xano vam plantar-nos a la basílica del Sacré-Cœur, on vam decidir que era massa tard per buscar un lloc per dinar i tornar al pis a buscar les maletes per fer el canvi de casa. I sense pressa però sense pausa, vam tornar enrera fins que un restaurant xino ens va semblar prou adequat a les nostres necessitats. Amb la panxa plena i buida alhora, vam anar a buscar les maletes i vam anar caminant cap a l’hotel, que per sort estava a prop, a la Place de Clichy. La xuleria gabatxa per excel·lència ens va atendre i el lloc ens va semblar prou correcte, excepte la porta translúcida del lavabo, que si no arriba a ser per la confiança podia haver creat algun problema. Vam tornar a calçar-nos les botes i vam encaminar-nos pel Boulebard de Clichy, direcció altre cop del Sacré-Cœur i amb intenció de veure de passada el Moulin Rouge. (Come what maaaaaay). Volíem perdre’ns pels carrerons, la Place du Tertre, le Moulin de la Galette, contemplar les vistes de la cité de nit… i així va ser, al son d’uns espontanis que cantaven a les escales i a la llum de les estrelles. Gran moment. De tornada ens vam topar de casualitat amb el Chat Noir, que espero que ens porti sort. Vam quedar amb la Camille fent una cerveseta, vam tornar a parlar de bodes, aquesta real perquè se’ns casa aviat i vam passar un bon rato gastant els últims moments que ens quedaven a la ciutat de l’amour.

I així va ser un cap de setmana de tres esquimals catalanes perdudes per París. Merci per la companyia, per les estones de riure incontrolat, per les fotos que ens ho faran recordar sempre, pel romanticisme (jaja) i per que fem molts més viatges així, ja sigui a París o a la cantonada de casa a menjar uns bons xurros amb xocolata! Per vosaltres soletes!

Volia anar a NY però no vaig trobar cap bitllet barato, així que després d’un cap de setmana de tres dies, és a dir, tres nits i per tant tres parties… divendres + dissabte + diumenge, ja quasi que hem donat tot el que teníem! Jejeje! No m’han vist el pèl per casa, només per menjar i quasi ni dormir. Divendres i dissabte vam estar a un pub que es diu Metro (com a Bergen!!!) i ahir en un pub que es diu Panorama bar perquè està… atenció: a un 51è pis!!!! A l’ascensor hi havia 2 botons: el número 2 o el 51! Què bo! Vistes més que increïbles. Li vaig agafant més “gustillo” a la ciutat però igualment és massa ciutat per mi. Mai havia vist gent tant diferent, rara o boja o tot junt a la meva vida. El metro és com un zoo. L’altre dia hi havia un noi que mirava el sostre i reia sol, es movia a càmara lenta i canviava de lloc cada dos per tres; a l’altre costat tenia una dona vestida amb tacons, faldilla i camisa (rotllo formal) però tant despentinada que, o feia un mes que no s’havia dutxat o s’acabava de barallar amb el gat. Avui he vist una poli dormint en un dels vagons i una mare hardcore que feia escoltar música canyera al seu bebé. I una iaia d’uns 70 anys m’ha dit que l’any que ve voldria començar a estudiar espanyol. En fi, tot un món! Els canadencs vesteixen amb un estil… mmm… indefinit, alguns “horteres a matar”, però són supersimpàtics i aquí també estan encantats amb Barcelonal. M’ho creuré. Jeje! Fa una calor que aixeca les pedres i que m’ha pillat per sorpresa, però s’agraeix un munt. Avui hem fet platgeta de tranquis i ens hem banyat al llac Ontario que de fet es nota que és un llac pel bon gust de l’aigua i els cignes nedant per allà! Ha estat prou bé. Aquí segueixo, intentant aprofitar al màxim que crec que em quedaré amb ganes de més!

Ahir vam tenir la Welcome Party. Jo anava una mica amb peus de plom, sobretot després d’haver trobat més espanyols a Toronto que a Barcelona, però era una bona oportunitat per conèixer gent i començar a agafar confiances. I bueno, de party poca, començava a les 4 de la tarda o sigui que ni discos ni històries, tots a un pub, cervesa cap aquí, cervesa cap allà… mig pub ocupat per espanyols, quasi l’altre mig per asiàtics i una servidora amb un grupet d’alemanys, suïssos i un rumanès. Diguem que no vull millorar el meu castellà. Va estar força bé, vam ser els últims en marxar del bar i per anar a un altre bar! Jajaja! Vam acabar al Hard Rock cafè, que per mi era el primer cop, contentillos, amb moments foto i perquè teníem homework per fer que sinó encara ens hauríem animat. Així que fins aquí puc explicar… Looking forward to going to NY city, us saludo! Fins a la pròxima!

Al final m’he llevat a les 5 i pico, després d’un actimel en 24h i tota la pesca del viatge, obro la nevera… pa, melmelada, mostassa, ketchup, spicy sauces per donar i per vendre i coses que no sé ni què són… jo crec que m’hauria menjat el que fos però vaig a per la melmelada i les torrades. Torno al llit i a fer temps. Feia dies que no mirava tanta estona al sostre de bon rotllo
A mig matí he decidit anar al centre a veure el panorama. Només entrar al metro he conegut dos espanyols que han vingut a la mateixa acadèmia que jo i ja marxen demà.
I Toronto m’ha semblat… no sé eh, però molt ciment! Ja ho sabia però la primera impressió ha estat estranya, és tot “a lo grande” i tot i així és agoviant passejar entre gratacels tant bèsties. És com estar en una peli americana qualsevol, tot ple de cartells per tot arreu, tots amb aquests cotxes format família nombrosa, en lloc de coloms hi ha esquirols i en lloc d’arbres hi ha xiringuitos (ai, guinguetes) de hot dogs amb aquelles olors de fregit que arriben… ughh que crec que trobo a faltar Barcelona!
Però bé, que jo crec que és el primer impacte, parlant amb la gent de casa m’han dit que també els va passar i ara que acabem de fer soparet en família i m’ho he passat força bé, ja va millorant la cosa. Demà primer dia d’anglès!

25.08.2007 – Primera crònica des de Toronto.
Crec que no puc saltar-me el primer dia, caòtic i més! Intentaré resumir però no podré:
La teoria:
7:50 Barcelona – 9:45 París
11:40 París – 14:10 Toronto
La pràctica:
9:00 Barcelona – 11:00 París
13:30 París – 15:30 (21:30) Montreal
17:00 (23:00) Montreal – 18:40 (00:40) Toronto

5:00 – Sona el despertador. Dutxa, actimel i a carregar maletes (no gaire pes, ole per mi)
6:30 – Arribo a l’aeroport i atenció la cua que hi ha pel meu vol. Pregunto i cap problema, no hi ha retards i tot entra dins la normalitat.
7:15 – Quasi hora d’embarcar, jo encara passant els controls i troben un objecte sospitós a la bossa del portàtil, una navalla diuen. Després de desmuntar-ho tot: res. Si és que…
7:30 – A la porta del meu vol, se m’acudeix preguntar a quina hora embarquem (per tenir la confirmació que estic al lloc i moment que toca). “Ui, doncs segurament a les 9:40, però encara no se sap. Fa mal temps a París i esperem que ens ho confirmin des d’allà” – jo: “Quèèè?”. Explico tota la meva història, que faig escala per anar a Toronto i que si és així perdré el vol i el noi m’ho confirma però intenta consolar-me dient-me que hi ha altres vols per Montreal.
9:30 – Per fi ens enlairem. Encara hi ha esperances (poques).
11:00 – Arribem amb turbulències d’agafar-se a la cadira a París a la terminal 2F i he d’anar (no a la 2E, no) a la 2A. Corro, agafo un bus que et passeja per totes les terminals menys la que necessito fins que arribo, pregunto a la primera noia que veig i em deixa anar: “You are late, you know???” (Putus gabatxos!!). El vol per Toronto “it’s olgedi cloust, baaaat meibi iu can teic anodeg uan dat gous to Montgggeal at segtín segti. Baaaat it’s ful nau, so iu güil bi in de güeiting lisst”. (“it’s already closed. Buuut, maybe you can take another one that goes to Montreal at 13:30. Buuuut it’s full now, so you will be in the waiting list.) I ja posats a preguntar i desesperar-me una mica més pregunto què passaria si no puc agafar aquest vol: fer nit a París.
12:15 – Encara no em diuen si tinc vol o no. Veig una que fa la mateixa cara que jo i després de sentir-la parlar amb aquell anglès andalú característic, m’acosto i descobrim que tenim la mateixa història amb els vols, ella des de Madrid i jo des de Barcelona. Des d’aquell moment és la meva millor amiga, què guai és no estar sola en aquests moments! Decidim esperar les dues i per sort trobem lloc en el vol de Montreal. Iujuuuu!
13:00 – Embarquem després de passar el segon control.
13:30 – Un altre retard, mitja horeta dins l’avió parats. Però almenys hi som dins i no fora.
14:00 – Ens enlairem de nou. M’esperen més de 7h de vol, cadira incòmoda, noi còmode al costat però que clar, no conec; menjar d’avió més que incòmode (algú em pot dir com se’ls acudeix donar carn guisada, iogurt i no sé què més poc després d’enlairar-nos i un “““snack””” abans d’arribar que consisteix en una pizza amb peperoni??? és el menú perfecte per riure del meu estómac de merda que ja estava remogut només de pensar en avions… així que no vaig menjar, millor estómac buit que que haver-lo de buidar). Això sí, coixinet, manta, música i The Incredibles a la tele.
15:30 (hora local + 6 per vosaltres: 21:30) – Arribem a Montreal on hem de passar la duana i t’ho fan declarar tot, tot i tot i deixar el que els dóna la gana. We are in America. Jo ja no portava res, però la Carmen (la noia millor amiga momentània) sí, carn al buit, ampolla de vi del dutyfree i plantes pel seu doctorat (a sobre és biòloga també!). Així que després de ser interceptades per un segurata que ens diu que hem de recollir les maletes i fer el check-in altre cop, li fan obrir tot i li treuen en un control la carn i en l’altre el vi. Així, per “recochineo”.
17:00 (23:00) – Entrem a l’avió i em toca al costat d’un pare amb un nen d’un anyet. Què tendre, no? Doncs no! El nen moníssim, això sí, per menjar-se’l, però llença tot el que té a les mans i com tot nen: crida i plora. Cometo l’error d’intentar consolar-lo. Error perquè ha trobat nova distracció, o sigui, jo. Només us dic que fent-li mimos perquè s’adormís em vaig adormir jo abans! Però va caure ell també!
18:40 (00:40) – Arribem a Toronto. Anem a buscar les maletes, creuant tots els dits possibles per que no s’hagin perdut amb tant moviment i per sort apareixen. Ufff
19:00 (01:00) – Surto de l’aeroport i serà que havíem gastat la mala sort d’aquell dia, em trobo amb un tio bo que té un cartellet a les mans amb el meu nom. Allò que fa tanta vergonya però mira, en aquell moment, vaig pensar “sóc jo!!!” jajaja. El pitjor: haver-li de donar dos petons en l’estat en el que estava jo i pitjor encara: haver de parlar anglès. El noi m’agafa la maleta i quasi a mi en braços, o li faig pena o és molt simpàtic (però molt) o un cobero del mil! Jo no vull tenir prejudicis i en el meu estat catatònic penso “Goita tu els canadencs què amables, no?!” Curiosament li agraden els piercings al nas, però només el meu i els tatoos a l’esquena ¬ ¬. He dit simpàtic?, vale no, cobero amb majúscules. Jaja! Parla grec, anglès, francès, alemany, italià i sabia espanyol però li fa vergonya. Ens ho creiem? M’acompanya a casa amb el cotxarro, que aquí van tots de guais i jo deia dels italians, i intenta acompanyar-me fins l’habitació perquè és un gentleman i vol portar-me la maleta. Però la host li para els peus i davant seu em pregunta si és el meu boyfriend! Jajaja! Només em faltava això.
19:30 (01:30) – Les forces m’arriben per una dutxa ràpida, enviar dos missatges i cap al llit.
00:50 (06:50) – Em desperto amb un jetlag del mil, el meu cos em diu que m’hauria de llevar però estic feta pols, mortal, torno a dormir i així fins les meves 5 del matí. I fins aquí el meu primer dia a Toronto.