Quan canviar és tornar a ser Dimarts 4 Març 2008
Posted by Bris in Quatre paraules.add a comment
I si pensés que sentir és el risc de patir i la sort d’apostar per l’oportunitat de ser la persona més feliç el dia que surti bé?
Love hurts
but sometimes it’s a good hurt
And it feels like I’m alive
Love sings
When it transcends the bad things
that are hard and try me
‘Cause without love I won’t survive
Cançó d’aquelles que quan t’atrapa no pots parar d’escoltar… on ets?
Amigo conductor Diumenge 2 Març 2008
Posted by Bris in Viatges.add a comment
Busco taxista. Treballar un cap de setmana al Disney On Ice pot ser divertit, un “tostón”o totes dues coses segons per qui i segons quants espectacles seguits facin. Cinc no són pocs. El destí ha volgut que a més hi hagués la Marató aquest cap de setmana i això ha fet que, especialment avui diumenge, molts carrers de Barcelona estiguessin tancats. El transport públic era una solució, sí, però per comoditat i temps mira, una servidora preferia agafar el cotxe per pujar la muntanyeta de Montjuïc i evitar caminada, metro, escales mecàniques… Sortint de casa ja m’he espantat quan he vist que els carrers del voltant ja estaven tancats, però he fet com si no ho veiés. Un cop a c/Aragó ja no he pogut autoenganyar-me més i he hagut de pensar camins alternatius que s’anaven descartant cada vegada que em trobava una altra tanca acompanyada d’un urbano amb la cara de felicitat que els caracteritza. En un dels intents volia posar-me al carril bus per girar a la dreta i el taxi del costat em mirava irònic (sí, sí, el taxi). Després he vist que un conductor “pelo-pinxo”, amb ulleres de “vaia resaca porto” em mirava amb no menys cara irònica i fent-me que no amb la mà. Llavors m’he vist prou apurada com per preguntar-li com anar cap al Palau, ells rai que ho saben tot. M’esperava un “mira niña, mejó deja el coshe que esto está mu mal”, però per sorpresa meva ha parlat una veu catalana que m’ha transmès bon rotllo de seguida. Més encara quan s’ha aixecat les ulleres i he vist dos ullarros blaus, verds, no sé, clars! Si és que no es pot anar pel món amb prejudicis. M’ha dit d’anar per Ronda Litoral i sortir al cementiri, semblava tan fàcil, però jo començava a entrar en estat de “SOS, no sé el camí”.. total, que s’ha ofert a guiar-me perquè li anava de pas. I així ha estat, taxi fitipaldi davant, Cris de rally darrera i fins a Montjuïc. M’he pogut parar al costat abans de separar-nos i dir-li un gràcies amb els meus millors ullets de gatet de Shrek. Ell m’ha dit “ja m’anava bé passar per aquí, no es mereixen”.
He començat la feina amb un somriure, que no està de moda regalar-ne últimament, no sé per què se m’ha passat pel cap la peli Serendipity que fa poc vaig veure i després he tornat a tocar de peus a la realitat. Això sí, el somriure he intentat que seguís amb mi. Els nens m’han ajudat i els pares que feien de nens encara més. 
Així que avui ho he aconseguit. Genial veure entre el públic Minnies, Blancaneus, Cenicientas picant de mans i assenyalant, cridant als seus amics màgics i pares “grandullons” amb la careta de Síndrome que regalaven amb les crispetes col·locada durant tot l’espectacle. Grans preguntes com “señora… por qué no ha venido la Sirenita?” i molts, molts peques que han fet sortir molts nens dels que tots portem dins.
A París hi fa fred Diumenge 24 Febrer 2008
Posted by Bris in Viatges.1 comment so far
Un cap de setmana a París. Dos dies. Una petita escapada per desconnectar de la rutina. Típic. La Notre-Dame ens donava la benvinguda i le penseur ens recordava que a vegades mirar-se les coses amb una mica de perspectiva i en la distància, des d’allà dalt, pot ajudar a veure-les més clares. Tot això amb tres crepes amb xocolata que ja havien concedit un dels nostres capricis. Fent camí cap a la visita obligada, passejant al llarg del Sena i somiant en un sopar romàntic en algun bateau moux, rèiem… era l’escenari perfecte per treure el famós i inevitable tema de “qui serà la primera que”. El destí ens ho farà saber, és una simple qüestió de temps però la situació ho demanava. Després de més d’un intent pensant que a la tercera cantonada arribava la vençuda per fi la teníem allà, amb el seu posat elegant de sempre, allà ens esperava la Tour Eiffel. Feia un dia increíble, com si a París no hi hagués mai un núvol. I d’aquí el fred que vam passar mentre fèiem cua per pujar per les escales, l’opció sana, ràpida i econòmica després d’haver acabat amb tots els entrepans de pa amb tomàquet i pernil que havien viatjat amb nosaltres, excepte mig entrepà de formatge. Les vistes des d’allà dalt eren encara més espectaculars, mentre nosaltres seguíem mirant ambicioses cap a munt, fins i tot estirades per terra per tenir millor angle, com així demostren algunes fotos. 
De passada pel Trocadero ens hi vam recrear una bona estona, oblidant-nos per uns instants del nostre nas vermell i els dits mig adormits del fred. Vam seguir amortitzant el nostre pase diari de transport i vam anar a parar a l’Arc du Triomphe i els Champs Elysées, on vam fer la pose adient per l’estampa fotogràfica. Ja queia la tarda i portàvem un bon grapat d’hores en peu però no volíem deixar-ho encara, la façana del Louvre ens esperava il·luminada i la piràmide invertida ens va sorprendre de cop i volta apareixent tot just davant nostre. Els peus i la gana ens demanaven una pausa i ens vam dirigir cap a casa, tot un luxe tenir un piset a Montmartre per nosaltres soles… ja m’hi hauria quedat una temporada! El sopar no va ser gaire parisenc que diguem, vale gens, però la nostra economia tampoc ho era. Una bona amanida de la casa, unes pizzes a la paella que no van fer cap lleig i maduixes de postre. Tampoc ens queixarem.
L’endemà, vist quant ens havia costat el café au lait (cafè olé) el dia abans vam decidir fer-lo a casa i sortir en busca d’un (i dos i tres) croissants d’una boulangerie recomanada de la zona. Vam compartir de seguida la recomanació, tant que vam repetir! D’allà vam marxar a cremar calories i altres efectes materials, vinguin a ser els pocs calerons que portàvem, al Marché aux Puces, on hi vam passar mig matí, repetint paradetes, sabates i frases com “què barato, vull això a prop de casa, no tinc ni un duro”. Un cop ens vam donar per satisfetes i en busca d’un lavabo, xino-xano vam plantar-nos a la basílica del Sacré-Cœur, on vam decidir que era massa tard per buscar un lloc per dinar i tornar al pis a buscar les maletes per fer el canvi de casa. I sense pressa però sense pausa, vam tornar enrera fins que un restaurant xino ens va semblar prou adequat a les nostres necessitats. Amb la panxa plena i buida alhora, vam anar a buscar les maletes i vam anar caminant cap a l’hotel, que per sort estava a prop, a la Place de Clichy. La xuleria gabatxa per excel·lència ens va atendre i el lloc ens va semblar prou correcte, excepte la porta translúcida del lavabo, que si no arriba a ser per la confiança podia haver creat algun problema. 
Vam tornar a calçar-nos les botes i vam encaminar-nos pel Boulebard de Clichy, direcció altre cop del Sacré-Cœur i amb intenció de veure de passada el Moulin Rouge. (Come what maaaaaay). Volíem perdre’ns pels carrerons, la Place du Tertre, le Moulin de la Galette, contemplar les vistes de la cité de nit… i així va ser, al son d’uns espontanis que cantaven a les escales i a la llum de les estrelles. Gran moment. De tornada ens vam topar de casualitat amb el Chat Noir, que espero que ens porti sort. Vam quedar amb la Camille fent una cerveseta, vam tornar a parlar de bodes, aquesta real perquè se’ns casa aviat i vam passar un bon rato gastant els últims moments que ens quedaven a la ciutat de l’amour.
I així va ser un cap de setmana de tres esquimals catalanes perdudes per París. Merci per la companyia, per les estones de riure incontrolat, per les fotos que ens ho faran recordar sempre, pel romanticisme (jaja) i per que fem molts més viatges així, ja sigui a París o a la cantonada de casa a menjar uns bons xurros amb xocolata! Per vosaltres soletes!
Injustícia és Divendres 8 Febrer 2008
Posted by Bris in Quatre paraules.1 comment so far
Injustícia és tenir una malaltia greu
Injustícia és perdre un familiar proper, un amic
Injustícia és que un pare no s’ocupi del seu fill
Injustícia és que la vida et giri l’esquena d’un dia a l’altre
Injustícia és tenir un accident que et canviï la vida
Injustícia és passar gana quan molts mengen
Injustícia és perdre tot el que t’ha costat tant aconseguir
Injustícia és que algú vulgui ser injust amb tu
Injustícia és qui necessita fer mal perdut en la seva misèria
Injustícia és qui se suïcida després de matar
Injustícia és obligar i forçar
Injustícia és no deixar viure per no saber com viure la vida pròpia
Injustícia és ser tan egoïsta com per no adonar-se’n
Injustes són les desgràcies que arriben soles
però injustícia no és estar perdut,
no és no saber què triar,
no és adonar-se tard dels errors,
ni plorar pels racons,
no és sentir-se sol
ni és no saber ser feliç.
Això és la justícia que tria cadascú
La vida és plena d’injustícies que no podem controlar però a vegades la justícia d’alguns és la més injusta de totes
Bessons Divendres 1 Febrer 2008
Posted by Bris in Quatre paraules.add a comment
Avui dilluns li trauràs al cel i a la vida les millors oportunitats, tot mirant al teu voltant i fent-te escoltar, que la paraula és creativa i tu sempre has sabut parlar. Gaudiràs de la llum del dia i deixaràs enrere el capficar-se incessant de nits perdudes. Seràs benèvola amb tu mateixa i trobaràs la veritat dins teu gràcies a la proximitat de Mart.
Et sentiràs inspirada i et deixaràs portar pel noviluni de dimarts. Amb el teu millor esperit adolescent encendràs tots els fanalets que tinguis a prop per anar a la recerca de les il·lusions més sentides. La lluna plena et picarà l’ullet i t’ajudarà a veure la llum que brilla.
Et costarà molt poc sentir-te com una nena petita amb sabates noves i recordaràs aventures passades per inspirar-ne de futures. Dimecres tindràs tots els ingredients per a la recepta de la felicitat i sent generosa la compartiràs.
Dijous, hauràs oblidat que les coses poden ser complicades i absorbiràs simplicitat. Et mostraràs agraïda i canalitzaràs energies de la manera més positiva. Miraràs el món com si encara n’haguessis d’aprendre molt.
Et prepararàs per rebre les millors sorpreses, les dels sentiments, les que arriben sense avisar quan menys t’ho esperes. Així divendres frisaràs pel que vindrà i, amb la força de Venus, traspassaràs fronteres.
Dissabte ploraràs d’alegria, serà una única llàgrima que guardaràs amb gelosia per quan hagis oblidat que la màgia t’ha enlairat. La tindràs en el calaix dels recordatoris, tancada amb clau i pany.
Diumenge dormiràs, pairàs somrient tota la setmana que has passat i deixaràs que el quart creixent s’obri pas. I carregada de tots els al·licients possibles sortiràs a buscar un nou dilluns… i un millor dimarts… i un esperançador dimecres, que precedirà un dijous de somni… que s’allargarà a divendres i continuarà dissabte… per tornar a dormir plàcidament el diumenge.
Si m’he de creure algun horòscop, que s’assembli a aquest…
I què absurds que són, i mira que algun cop tots els hem llegit i ens ha fet gràcia i tot. Sempre m’he imaginat el “pobre pringat” que ha d’escriure l’horòscop inventant-se’n uns quants i fent la rifa aviam quin li toca a Capricorn, quin a Càncer, aquest per dilluns, aquest el repetirem per Peixos la setmana que ve… i així anar fent. I algú cobra per això i jo no? Quin món més mal repartit!
Sempre hi ha dues opcions Divendres 11 Gener 2008
Posted by Bris in d'altres autors.add a comment
“L’inferno dei viventi non è qualcosa che sarà, se ce n’è uno, è quello che è già qui, l’inferno che abitiamo tutti i giorni. Due sono i modi per non soffrirne. Il primo riesce facile a molti: accettare l’inferno e farne parte fino al punto di non vederlo più. Il secondo è rischioso: cercare e saper riconoscere chi e cosa, in mezzo all’inferno non è inferno, e farlo durare, e dargli uno spazio.”
(L’infern dels vivents no és alguna cosa que serà, si n’hi ha un, és allò que està ja aquí, l’infern que vivim tots els dies. Dues són les maneres per no patir. La primera resulta fàcil a molts: acceptar l’infern i formar-ne part fins al punt de no veure’l més. La segona és arriscada: buscar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern no és infern, i fer-lo durar, i donar-li un espai)
Ens hem tornat “bojos”? Dilluns 7 Gener 2008
Posted by Bris in Opinió.3 comments
Ho sé, bojos no existeix, però és que boigs és impronunciable. Dit això, em pregunto si som així de dèbils per caure en aquest parany de la felicitat utòpica, o dit d’una altra manera, si ens hem convertit en cercadors incansables de problemes. Què ens passa que no ens conformem amb tot el que tenim?
La gent està fatal. Avui ho he tornat a pensar. El motiu me’l quedo per mi. No sé quantes vegades hauré dit això últimament i no sé si m’hauria d’incloure jo també dins el sac, probablement… Pocs se salven i no sé on són. Ho penso perquè de tots els defectes que tenim no entenc el perquè del masoquisme, sense el qual ens estalviaríem molts problemes i no perdríem, o millor dit, no deixaríem de guanyar bastant temps, forces i ganes. Però no, sembla que formi part del nostre sistema “antiimmunitari”. Podríem dir que tot ens va bé i els nostres ulls només veuen allò que encara ens falta. Sempre volem més. Més complicat és el que tenim davant, més sentim que ho necessitem. Algú ens estima i el deixem per avorriment, per manca de noves experiències. I anem a buscar aquella persona que ens fa mal, que ens posa les coses difícils, que ens fa lluitar. O vivim amb el famós “ni contigo ni sin ti”, el pa de cada dia. Adonant-nos que el que estem a punt de perdre és el que realment volem. Sí? Segur? O és la por a quedar-se sol?
Serà que necessitem noves fites per tirar endavant?
Som així per natura?
Ens atabalem per tonteries a les quals donem una importància que de ben segur no mereixen. I seguim amb el sempre volem més. Sobra insatisfacció i anem mancats de simplicitat. Quan no és la feina, són els amics, quan no els amors, els desestabilitzadors per excel·lència. Tenim salut i no ens adonem de que és la peça clau fins que un dia ens diagnostiquen qui sap què. I nosaltres vinga a predre el temps donant voltes a coses insignificants sense ser conscients que els veritables problemes són aquells que no ens arribem a plantejar. A vegades en som conscients… un parell de dies.
I jo no vull. No vull simplement acceptar que és així.
Avui, enfadada amb el món i amb mi mateixa.
“Open your eyes and realize that there’s no better place than HERE, there’s no better time than NOW”
A tu Dissabte 29 Desembre 2007
Posted by Bris in Quatre paraules.add a comment
No em miris així, ara que marxes. A mi tampoc m’agraden els comiats. A mi també em van vendre un t’estimo acompanyat d’un per sempre. Jo també vaig creure cegament en un mai més estimaré així. Vam jugar a apostar-ho tot i vaig deixar la partida a mitges. Coses que passen. I no per no saber perdre, sinó per passar a ser una simple espectadora. On no hi guanyes però tampoc hi perds. Havia oblidat altre cop que en aquell joc no hi ha regles. Així que no em vinguis amb aquestes, ara que et queden les hores contades. Toca fer maletes.
Per aquest any que arriba, ja t’aviso que entre els bons despropòsits, t’agradi o no, alguns seguiran aquí. No et diré que agafaré més el transport públic ara que podré anar a 80 km/h per les carreteres (ejem), ni penso deixar la xocolata com a vici. No. Tampoc m’apuntaré a un gimnàs per cremar la culpabilitat de tants torrons, carns d’olla i canelons. Seguiré intentant ser ordenada probablement sense èxit, però això sí, amb el meu ordre dins el desordre. I no abandonaré aquells nervis de fer-ho tot a l’últim moment, a corre-cuita i sempre pensant que no arribo però arribant a temps. Tampoc diré que no tindré més por, por de la por, perquè sé que me la tornaré a trobar però ja no serà una desconeguda i potser seré jo a espantar-la. I no buscaré les multituds, amb pocs que siguem ja farem. L’any que ve seguiré fent campanya pro tió, menjaré castanyes i panellets, celebraré Sant Jordi i no em contagiaré de Pares Noels, ni Halloweens o dies dels enamorats. Tradicions les justes. Seguiré patint mal d’ulls al veure faltes d’ortografia i seguiré automedicant-me contra la hipocresia. I mira, crec que seguiré creient que val la pena tornar a creure, perquè només quan hi crec, només quan m’involucro i només quan sento puc seguir dient que sóc jo. Com veus no predico grans canvis, només seguiré sent. I el 2008 que posi la resta. Bon viatge, 2007!!!
El Nadal Dilluns 24 Desembre 2007
Posted by Bris in Quatre paraules.add a comment
Els primers records eren de la nit abans. Havia estat donant voltes al llit fins que en algun moment, tot i els nervis que em feien girar d’un costat a l’altre, els ulls s’havien tancat i jo, amb ells, havia obert la porta dels somnis. Aquella nit no somiava que podia volar. Estava a la meva habitació, estirada tot mirant el sostre on hi havia un cel blau dibuixat amb algun núvol i un sol al mig que feia de llum. A la nit, amb la foscor, el cel deixava de ser blau i eren unes petites estrelles repartides per l’habitació les que donaven llum a l’espai. Mai m’havia fet por la foscor, però m’agradava dormir amb la finestra oberta i mirar el cel des del llit. Descalça sortia de l’habitació i corria cap a la sala d’estar. També m’agradava tocar de peus a terra, sense mitjons. Em vaig aturar. Un cop més estaven allà, un any més m’esperaven. Existien. Tenia l’arbre guarnit al davant i ells, els regals, l’envoltaven. Jo me’ls mirava i somreia. Ells, immòbils, semblava que em cridessin. M’hi vaig acostar. Cadascun tenia un nom escrit. Cada paraula corresponia a algú que jo coneixia, n’hi havia molts. De l’àvia, de la mare, de la família, dels amics, de gent que feia temps que no veia, gent que ja no hi era i noms que em semblava no conèixer. Un a un els vaig anar contant. Tots estaven allà. Cada regal significava una persona i el que jo no sabia encara era que cada persona seria un regal en algun moment de la meva vida. El que tampoc sabia és que no dormia, que no somiava.
Per mi el Nadal és un dia més que em desperto i que algú o alguna cosa em recorda que és un dia diferent. Un moment en el que penso que trucaria a algú que fa temps que no sento, que voldria fer el millor regal a qui més s’ho mereix, que m’agradaria dir tot allò que no vaig dir i que encara porto dins, un dia en el que em paro a pensar i somric sense motiu perquè em dic que res és prou important. I això, si no fos perquè a vegades necessito recordar-m’ho més sovint del que voldria, ho podria fer durant tot l’any. Qualsevol dia pot ser Nadal.
Una petita gran estrella Divendres 7 Desembre 2007
Posted by Bris in Quatre paraules.add a comment
Potser és injust però sovint es valoren les persones en els moments més durs, en els que s’està sol amb un mateix i es troba a faltar aquell algú, aquella mirada, una abraçada, un detall que no tenia tanta importància fins que no el tens. Jo no he necessitat cap d’aquests moments per adonar-me del que tenia, el pas del temps m’ha anat confirmant que hi ha persones que et van seguint sense que tu els ho demanis, que t’acompanyen mentre camines amb un pas incondicional. Són pedretes de colors que vas trobant al camí, són les fulles, els arbres, són aire; et miren des d’una finestra i t’ajuden a seguir endavant, t’agafen de la mà quan el vent et bufa a la cara, plogui o nevi, són com un raig de sol que t’escalfa en un dia gris, són estrelles. I tu, de les meves, la que més brilla.
Per aquell primer dia al passadís de Ciències, per tots els moments viscuts durant la carrera, per les confessions, per les que ja sabíem abans de que l’altra s’atrevís a dir-les, per la confiança, per la incondicionalitat, per les fotos, per la que vindrà amb el coixí a la panxa i per la panxa que vindrà sense coixí (jajaj), per tants i tants mails, per fer-me doctora sense ser-ho, per poder ser pacient quan vull, per cartes de comiat i retorns, pels viatges, la visita a Bergen i els que tenim pendents, per poder-te dir el que penso encara que faci mal, per poder sentir el que penses encara que em faci mal, perquè ets com un regal, per anar a contracorrent amb mi, perquè vull el millor per tu, perquè ets la més millor, per ser estupenda, per la seguretat de sentir que estem aquí, perquè la lluita valdrà la pena, per estar on havies d’estar, per ser la meva fan, perquè ningú més que tu es mereix un post aquí! I per tants, tants motius que les paraules no saben com dir-los… 24 primaveres molt ben portades estupenda meva!
Per tu, per la meva LaU-LaU
